Artesa millor que Londres

Agost. Temps de viatges. Temps d’incomoditats, també. Però escometre una sortida amb cotxe, tren, vaixell o avió, ni que sigui amb bicicleta, a algun lloc o altre, i com més lluny millor, sembla avui dia obligat, sobretot entre certs segments socials. Però no sempre ha sigut així. Hi ha hagut èpoques en què les classes benestants no se sentien impel·lides a demostrar estatus voltant per aquests mons de Déu, patint calor, nervis, fatiga i tota mena de penalitats.

Llegint el llibre Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX, de la doctora en història Lluïsa Pla, trobem Ignasi Girona i Targa, patriarca de la poderosa nissaga targarina establerta ja a Barcelona, sense oblidar mai els seus orígens ponentins, sens dubte la més rica i influent de la Catalunya dels anys crucials de la revolució industrial, passant primaveres i estius a l’enorme casalot de pedra que tenia als afores d’Artesa de Segre, actualment integrat al perímetre urbà, si bé bastant malmès i dividit en diversos habitatges, conegut com la Granja. Des d’allí controlava una finca pròpia d’un centenar de jornals, que incloïa dues basses de cànem, i les que posseïa també a Montsonís i Foradada, a més del molí de Vilves i el convent del Salgar, comprat als carmelites el 1841, arran de la desamortització. Més endavant, adquiriria l’heretat del Castell del Remei, des d’on havia d’emprendre l’obra del canal d’Urgell i que convertiria en la seva nova residència estival.

Durant les llargues estades a Artesa de Segre, Ignasi Girona es recreava amb les panoràmiques “de los campos hermosísimos, mucha parte de nuestra propiedad”, tal com escrivia en una carta als fills, adreçada al domicili familiar barceloní, l’abril de 1851. Dos mesos després, els en trametia una altra a Londres, on s’havien desplaçat a veure l’Exposició Universal, en què insistia: “Ni las procesiones y me atrevo a decir que las vistas de la Exposición de Londres pueden compararse con las de esta casa granja. Figúrate tu que domina todas las huertas de Salgar, Montsonís, Vernet, Artesa y Alentorn (...) En el dia de hoy dicha extensión se parece a un cubrecama de damasco de muy variados verdes de los cañamares, de viñedos, alfalfas, etc. (...) Vamos a ver si hay en la exposición universal semejantes alfombras de semejante extensión y tan hermosas”. Au, doncs, turistes: a Artesa falta gent.