Negre d'estiu

A la novel·la La llibreria, de Penelope Fitzgerald, portada al cinema per Isabel Coixet (la pel·lícula em va agradar més que el llibre, cosa que m’ha succeït només en comptades ocasions: Doctor Zhivago, Mort a Venècia...), em trobo a la pàgina 43 de la bella edició catalana d’Impedimenta amb la protagonista dinant una arengada amb dues llesques sucades de mantega i un te. Sí, ho han llegit bé: arengada, pa amb mantega i te. Gastronomia britànica. Un oxímoron, en realitat. Els fills de la Gran Bretanya no són en general gaire donats a gaudir dels plaers de la taula i del llit. Sensualitat mínima, com si mantinguessin una relació distant amb el propi cos. Per menjar com Déu mana els cal travessar l’estret de la Mànega. Per això hi proliferen restaurants indis i pizzeries. Millor un tandori o una capricciosa que no un pastís de ronyons. Al poble on s’ambienta la trama –cap al 1960–, constitueix una gran novetat l’obertura d’un Fish & chips. Peix arrebossat i patates olioses, embolicat amb paper de diari. No fa venir gana però sembla bastant més comestible que l’arengada amb mantega i te, tan gustosa com seria a la brasa, sobre una torrada fregada d’all amb un bon raig d’extraverge d’arbequina, acompanyada de raïm i un porró.

Viatjar de vacances a Anglaterra, Escòcia o Gal·les no presenta, en principi, el mateix al·licient palatal (whisky a banda) que fer-ho a França o Itàlia, per exemple. Però no tots els turistes tenen en compte aquesta mena de consideracions. A finals de juliol, Quim Monzó dedicava una de les seves columnes a La Vanguardia, titulada Gent que s’hauria de quedar a casa, a blasmar aquells que van pel mon demanant per menjar o beure el mateix que consumeixen al seu país, quan un dels principals atractius de sortir a l’estranger és tastar especialitats locals. Esmentava el cas –ben comú– d’uns espanyols contrariats perquè en un bar de Lisboa no els servien un montadito de tortilla. Fa pocs dies, en un bistrot de Poitiers, vaig sentir com una jove parella castellana asseguda a la vora demanaven en castellà al cambrer un tinto de verano. El

no sabia de què li parlaven. Jo tampoc, la veritat, per més que em sonés de la cantarella d’un anunci televisiu. Ho he hagut de mirar a internet: vi amb gasosa, glaçons i una rodanxa de llimona. Un beuratge segons sembla inventat a Còrdova, amb pretensions d’universal.