Mossèn Robot

Un androide o autòmat de forma humana, que ha costat un milió d’euros, actua des de fa uns dies com a oficiant en un temple budista de cinc segles d’antiguitat a la ciutat japonesa de Kyoto. Amb el reclam d’aquesta màquina en teoria sense sentiments –ni fe– però capaç de predicar i recitar sutres (la suor que ara em vindria, malgrat ser de carn i ossos, si em feien resar el parenostre de seguit, ja no dic un avemaria), pretenen atreure el jovent a la religió. Santa innocència! La mateixa dels que confien salvar la lectura amb e-books i tauletes.

Considerant la present crisi de vocacions, potser seria bona idea recórrer també a robots per suplir els capellans que pleguen, de vells o per casar-se. Total, si ja confessen per internet, s’usa el mòbil per passar el platet i tal vegada aviat es podrà combregar gràcies al transport urgent de sagrades formes per Amazon (missatgeria i eucaristia: una nova oportunitat de negoci). Tenint en compte que els preveres actuals, la majoria d’edat provecta, no donen a l’abast d’atendre tantes parròquies com tenen assignades, per què no anar pensant en infatigables sacerdots de ferralla per arribar on ells no poden? Segur que sovint les quatre repadrines que encara van a missa en algun llogaret perdut ni notarien la diferència, a pesar de la veu metàl·lica.

Al carrer Major d’Ulldemolins, estret i sense voreres, davant de la fonda Toldrà (especialitat: truita amb suc), un diumenge al matí ensopego de cara amb una furgoneta amb moltes ITV que no em deixa seguir endavant. El conductor, un home gran amb barba blanca, abaixa la finestreta i em commina a avançar, tot i el risc de rascada, perquè surt de dir missa a l’església i ja fa tard a la del poble següent. Li responc, posant-me en situació: “Mossèn, em temo que és més difícil passar tots dos per aquí que un camell pel forat d’una agulla.” Somriu, afegeix “o que un ric entri al regne de Déu” i, després d’unes quantes maniobres, surt disparat cap a Prades o Vilanova de Prades o Vallclara o Capafonts o la Febró, les parròquies al seu càrrec, segons m’expliquen més tard. També que es diu Joan Roig, un mallorquí quasi octogenari de casa bona i caràcter independent amb quaranta anys a la vila, i que malgrat la feina que li donen la feligresia dispersa i un centre de rehabilitació de joves problemàtics encara té temps –i humor– d’escriure poesies.