Sereníssima Mollerussa

Passejant amb els ulls tan oberts com la llibreta on anava prenent notes per escriure un Enllà al suplement Lectura, pel centre antic reformat fa poc de Mollerussa, observava diversos detalls que confereixen al conjunt un cert aire italià. Com el fet que l’escultura d’alabastre de sant Isidor o Isidori, un soldat màrtir oriünd de l’illa de Quios, al mar Egeu, venerada –no pas l’autèntica, malmesa en l’última guerra, sinó una rèplica del 1976– a la capella de la mateixa advocació, fos portada per un soldat mollerussenc des de la Sereníssima República de Venècia. O que a la façana del temple llueixi una làpida datada el 22 de maig del 1731 amb el text: “El eminentísimo señor cardenal Aldobrandini concede cien días de indulgencia rezando un Pater Noster y Ave María delante de esta imagen de san Isidoro mártir.”

I qui era aquest personatge amb un cognom que fa pensar en el d’un possible compositor barroc coetani de Vivaldi o Scarlatti?, es preguntarà el lector, suposant que a aquestes altures no hagi deixat de llegir un paper tan feixuc i pretesament erudit, per no dir pedant, que no li interessa el més mínim, fins i tot sent veí de la capital del Pla. Doncs resulta que el cardenal Alessandro Aldobrandini va ser un nunci pontifici del 1720 al 1731 (de manera que tal vegada Mollerussa seria escenari del seu últim acte oficial en exercici del càrrec) que hauria passat per aquell aleshores minúscul vilatge enmig de la planúria seca i inhòspita coneguda com el Clot del Diable (informació toponímica que l’il·lustre hoste devia ignorar, perquè, si no, potser s’hi hauria entretingut practicant un exorcisme territorial) de camí entre Madrid i Barcelona, on tenia previst d’embarcar cap a Roma. Podem imaginar que al purpurat li devia fer gràcia la procedència geogràfica de l’al·ludit patró local, perquè ell havia sigut bisbe de Rodes, illa pròxima a la de Quios.

Més elements de regust transalpí allà a la vora, visibles en la moderna església parroquial de Sant Jaume, construïda de maons com les de la vall del Po, amb gran escalinata, planta basilical, atri porticat de cinc grans arcades, baptisteri octogonal i campanar que recorda un campanile venecià. Només hi falten les góndoles, tot i que aquí podrien solcar un únic canal, el d’Urgell. Que romàntic! Del Que c’est triste Venice d’Aznavour al Mollerussa mon amour de la Trinca...