Sentiment i sensibilitat

Els confessaré una intimitat que em farà quedar poc viril: en una de cada tres o quatre pel·lícules que vaig a veure darrerament –un parell per setmana–, al final acabo plorant. Bé, si no plorant a raig, almenys amb els ulls humits. No cal que es tracti de melodrames filmats amb tota la (mala) intenció per estimular les glàndules lacrimals del públic. N’hi ha prou que hi apareguin canalla o ancians, o personatges solitaris i desemparats, que s’hi evoquin amb nostàlgia records juvenils o el pas del temps... Una situació incòmoda, que m’obliga a sortir de la sala encara a les fosques, ensopegant aquí i allà, per tal d’ocultar la delatora vermellor ocular. És cert que sempre he sigut de llàgrima fàcil, però això d’ara ho trobo preocupant. Què em passa, doctor? Per què estic tan tou? Potser perquè em faig vell i ja se sap que, per regla general, la vellesa estova el caràcter i posa la sentimentalitat a flor de pell?

Però, què significa sentimental? Llegeixo al pròleg de l’edició publicada fa dos anys a Penguin del Viaje sentimental, de Laurence Sterne, firmat pel professor Paul Goring, que la paraula és relativament moderna, documentada per primer cop en una carta del 1749 de Lady Bradshaigh al novel·lista Samuel Richardson. El terme solia referir-se en origen a un pensament provocat per una sensació alhora intel·lectual i emotiva. En aquella època no tenia el to pejoratiu que més tard ha anat adquirint, sinó que al·ludia només a la capacitat de sentir empatia pels altres. Sentimental equivalia a sensible. En un article al Monthly Magazine del 1796 es comentava la moda del sentimentalisme i que el grau d’educació de les persones era mesurat per la delicadesa de les seves emocions, de la propensió a sospirar per una història commovedora o de plorar per un drama. A la novel·la Tristram Shandy, el mateix Sterne ja havia donat mostres de sentiment i sensibilitat. En canvi, el sentimentalisme d’aquesta narració pòstuma d’un viatge a França i Itàlia és més irònic, un simple reclam comercial.

Sinatra n’esbossava una definició senzilla en una cançó del 1953, Why Try To Change Me Now, que comença: “I’m sentimental, so I walk in the rain...” Els sentimentals caminen sota la pluja... i ploren al cine. Prefereixo pensar en això que en un principi de depressió (i sí, no oblido allò que tothom pogués plorar amb els meus ulls).