Estiu de pena

Quina peresa! Tornar de vacances i trobar-se amb una altra convocatòria electoral. Per culpa dels polítics, afegia el titular en portada d’aquest diari. Un gremi qüestionat, certament, però potser caldria concretar l’acusació amb nom i cognoms: Pedro Sánchez Pérez-Castejón. El dirigent socialista que, forçant uns nous comicis, ha demostrat ser un frívol, un cínic, un irresponsable i un fals... i un mal menor, al mateix temps, almenys per als catalans que anhelem un país lliure, perquè qualsevol altre aspirant amb possibilitats encara ens podria perjudicar més, que ja és dir, un fet simptomàtic de la nostra situació efectiva, no pas la que descriuen els apòstols de l’independentisme màgic que es resisteixen a admetre la trista realitat, tràmit imprescindible per emprendre la remuntada, sobretot després d’escoltar com el presidente interí amenaça d’aplicar-nos el 155 a la primera ocasió i amb la mínima excusa, si veu que això el fa guanyar vots. Estem ben arreglats! Sotmesos a una paradoxa diabòlica: volent que l’electorat castigui el candidat del PSOE per haver jugat amb foc (el risc gens desdenyable d’una victòria de les dretes sumades) i d’altra banda posant un ciri a sant Escrutini perquè l’home pugui restar a la Moncloa, ja que Casado o Rivera ens farien pixar sang. La pena d’haver de ser espanyols si us plau per força.

Haurem passat quatre mesos pendents de dos enganys, de dos desideràtums impossibles: la constitució d’un govern de coalició de les esquerres a les Espanyes, quan qui l’havia d’impulsar no en tenia ganes, partidari en el fons de pactar amb els suposats centristes de Cs, o bé de repetir eleccions, a l’espera d’un resultat més favorable, sense comptar que el tret li pot sortir per la culata, cosa que el personatge es mereixeria, tot i que si no ens deixem portar per la sang calenta no ho hauríem de desitjar, per les raons estratègiques referides abans (les mateixes que justifiquen la postura dels de Rufián de donar-li suport, ni que sigui tapant-se el nas), i d’altra banda atents també al serial del retorn al Barça de Neymar, un desenllaç descartat en tot moment, perquè el París S.G. no mostrava cap intenció de deixar-lo venir. En fi, que entre això i la calor horrorosa, un estiu per oblidar. Sort que dilluns s’acabava. Ara, tampoc no crec que ens puguem fer gaires il·lusions amb la “tardor calenta”.