Una taula al Paradís

Cent dies de Miquel Pueyo al capdavant de la Paeria, teòric període de gràcia. Només teòric, perquè l’oposició no li ha concedit cap treva, malgrat les vacances d’estiu entremig: suposo que les derrotes imprevistes són difícils de pair, a banda que l’exercici de la política s’està convertint en una activitat despietada, sense contemplacions ni comprensions. Poques fites concretes del nou equip de govern, com és lògic, però evidències d’un canvi d’estil, més sobri, més pròxim, més obert i transparent, d’acord amb la personalitat del flamant paer en cap. Mentrestant, l’anterior alcalde parla i actua com si encara ho fos (no compto que hi torni, amb el partit practicant l’anticatalanisme a tota màquina) i la seva antiga sòcia insistint en el mateix to demagògic i tavernari d’una Arrimadas o una Roldán, fins i tot més carregadet de bombo... i ella, ni una paraula en català. Per cert, trobo lamentables determinats atacs ad hominem, o bé ad feminem, que potser se n’hauria de dir en aquest supòsit, contra alguns dels paers que s’estrenen, com l’acusació d’incompetència a la responsable d’Hisenda, clarament injusta, perquè Montse Pifarré, a diferència de més d’un i més de dos regidors sense ofici ni benefici, ha deixat una bona feina a l’empresa privada que requeria preparació i experiència (directiva de la mútua Adeslas), perdent diners al cap del mes, per fer quadrar els números del consistori, segons sembla bastant rojos.

Crec que els veïns de Lleida estem en bones mans, igual que els de tota la província amb la Diputació dirigida ara per Joan Talarn, un altre home tranquil, culte, llest, equànime, dialogant, honest i bona persona, als antípodes ètics –i estètics– del seu immediat predecessor pladurgellenc en el càrrec. Ho puc afirmar perquè fa molt que els conec, Pueyo i Talarn. Vint-i-cinc anys enrere solíem coincidir dinant a la taula ovalada del Paradís, embrió del grup Teresa Carles, amb d’altres habituals del local com els aleshores alcaldes de les Borges, Miquel Àngel Estradé, i de la Granadella, Josep-Lluís Olivé. Republicans i independentistes quan encara estava mal vist, hi manteníem llargues converses en què imperaven l’humor i la tolerància. La prova que no érem gens dogmàtics és que, malgrat ser assidus d’un restaurant vegetarià, en altres ocasions no desdenyàvem un entrecot o unes costelles a la brasa.