Per al Jaume o la Mercè

Totes les històries d’amor acaben malament, excepte al cinema, proclama l’envellit i escèptic personatge encarnat per Jean-Louis Trintignant davant d’una Anouk Aimée bastant més ben conservada, quan el visita al geriàtric, però que ell és incapaç de reconèixer-la, perquè li falla la memòria i sovint no sap ni amb qui parla, tot i que ha tingut sempre present el record del període breu que van passar junts, bona part del qual caminant per la platja solitària de Deauville, una altra part adreçant-se amb cotxe a París sota la pluja, una altra encara al llit d’una habitació d’hotel en aquella localitat costanera, on estudien en un internat els fills respectius, motiu casual de la seva coneixença i l’idil·li posterior. La pel·lícula –ja l’he glossada aquí, pel seu sentimentalisme, en el meu cas d’efectes fatalment lacrimògens– es titula, en el francès original, Les plus belles années d’une vie, seqüela mig segle després de la romàntica Un home et une femme. I una altra sentència inapel·lable proferida pel mateix antic campió automobilístic, ara obligat a circular amb cadira de rodes, que es veu ja avançant a tot drap cap a la meta de la cursa definitiva: la mort és l’impost que cal pagar per haver viscut. L’impost o el peatge, no vaig retenir la paraula exacta. Tant se val, el sentit és idèntic.

L’amor i la mort: no s’entenen l’un sense l’altra, però a la pràctica són incompatibles. Coincideix que vinc de llegir dos llibres que aborden el procés psicològic de dos autors que han perdut de sobte la parella. A Nivells de vida, l’escriptor britànic Julian Barnes fa l’efecte que no té la capacitat –ni la voluntat– de sobreposar-se a la tragèdia, que en certa forma s’hi recrea. És una opció, però no la recomano (per desgràcia, sé de què parlo). Per contra, a El camí del bosc, l’antropòloga malaia Long Litt Woon, establerta a Noruega, se n’acaba sortint, buscant consol en la micologia, com d’altres ho fan en aficions o activitats diverses. L’estudi i la recol·lecció de bolets, no només la distrauran de la pena, sinó que amb el temps l’ajudaran a superar-la. Al final del “viatge com a vídua novella a través del dol”, pot comprovar com el seu cor torna a somriure i batega a l’uníson amb el cor de l’univers. “Ara només es tracta de despertar en un matí preciós. Miro per la finestra i veig el món amb ulls nous. Hi vull participar.”