155 cadires

Pedro Sánchez, l’home que no sent el telèfon quan truquen des de Barcelona, tan expeditiu contra els independentistes i tan prudent amb els franquistes (al cap i a la fi també són partidaris de la unitat d’Espanya), i tan viu que li pot sortir la repetició electoral per la culata, ha qualificat d’exemplar el judici als nostres presos polítics (i preses, és clar, que no se m’enfadin els antisistema incapaços d’entendre el plural genèric i que l’únic sistema que a aquest pas aconseguiran d’enderrocar és el sistema gramatical, com si referint-se a tothom i a ells mateixos en femení estiguessin a punt de resoldre la secular discriminació de les dones: l’altre dia el cupaire David Fernández escrivia a l’Ara “totes i tots nosaltres”, només li faltava afegir “i nosaltresses”).

L’escolanet de Sánchez a Catalunya, Miquel Iceta, ha proclamat el suport absolut a l’aplicació de l’article 155, si al seu diguem-ne bwana, ja que cada cop ens tracten més com una colònia, se li enxauta de tornar-lo a treure del calaix. Això sí que seria travessar una línia roja, almenys per als socialistes catalans. Perquè una cosa és estar contra la independència pels motius que siguin –postura respectable i legítima, si bé cada vegada més difícil de comprendre– i una altra avalar o aplaudir –o mirar cap a una altra banda– la repressió arbitrària i un atac tan bèstia a l’autogovern i la identitat del teu país. Això, històricament, aquí i a la Xina popular, té un nom: col·laboracionisme. Allà ells amb la seva vergonya i mala consciència.

Per desgràcia, no podem descartar-lo, el 155, si després de les pròximes eleccions PSOE I Cs acaben fent tracte (amb Rivera, sí), que al capdavall fa l’efecte que és el desig, no gaire dissimulat, de l’actual presidente en funcions. Un pacte a la lleidatana, diríem, com el que funciona a la Paeria, abans al poder i ara a l’oposició, on els líders respectius no només comparteixen arguments sinó la forma d’exposar-los. El socialista Larrosa sembla haver adoptat, per exemple, la fórmula “tripartit de les cadires”, per al·ludir a l’equip de govern, copyright de la ciudadana Ribes, que sempre amb un gota més de mala bava parla de “tripartit de les butaques”. I no deixa de resultar sorprenent –i una mostra de cinisme– escoltar una tal expressió en boca de dues persones que porten tants anys còmodament assegudes en poltrones oficials.