Del foc a l'aigua

Si la setmana passada va acabar amb incendis –contenidors cremant, mobiliari urbà en flames, fogueres a carrers i autopistes–, aquesta ha començat amb inundacions. La ponentada política i judicial (dos termes que a Espanya es confonen cada vegada més) ha donat pas a la llevantada meteorològica. De la gota amarga que fa vessar el vas de la paciència dels catalans a la gota freda que provoca xàfecs bíblics. Una i altra hauran deixat imatges d’impacte, per sort no gaire vistes en aquests verals. Recordo una rovinada que avançava a l’ample pel fondal per on discorre l’antic camí nou, a la part baixa d’Arbeca, als meus vuit o deu anys, que avui fa cinc dies em feia l’efecte de tornar a veure, aleshores en directe i aquest cop per televisió.

El desbordament de cursos fluvials que normalment acullen un cabal tan discret que en alguns supòsits no en justifiquen ni la denominació de rius, com a màxim de rierols o torrents, en unes comarques poc habituades a aquesta mena d’excessos hídrics ni a registres pluviomètrics de rècord (300 litres per metre quadrat a l’Albi), ha fet evocar els estralls causats pel terrible plujat de la nit del 23 de setembre de 1874, amb un saldo de 570 morts (150 dels quals a Tàrrega, on el Reguer va arrasar tot el raval de la carretera de Verdú) i més de 700 cases derruïdes (al Tarròs tan sols en va quedar una de sencera, cal Companys, futur bressol del president fet afusellar pel sanguinari dictador exhumat dijous: desenterrar Franco no equival a enterrar el franquisme, que ara gaudeix d’una renovada vitalitat). A Guimerà, la força de l’aigua es va endur un carrer de cap a cap. Del poble del Vilet no en va quedar ni rastre. Tal com referia una memòria d’aquella catàstrofe natural, publicada mesos després, “todo en aquella noche funesta eran desgracias, espanto, confusión y terror”. Diu que la plana d’Urgell semblava un llac immens, amb nombrosos cadàvers d’animals, troncs d’arbres arrencats, mobles i altres objectes domèstics surant.

Si aquell desastre va passar a la història com l’aiguat de santa Tecla, com hauria de ser consignat el de dimarts? Atenent al santoral, aiguat de santa Còrdula o de santa Alòdia o de santa Numilona (les dues últimes, màrtirs d’Osca). I en cas d’optar per un nom masculí, podríem escollir entre Aberci, Llotadi, Lupenci, Maló, Verecund o Joan Pau II, el geniüt papa polonès.