L'amor sempre recomençat

Tot i l’amenaça greu que representa per al planeta i les espècies que l’habitem, no es pot negar que el canvi climàtic comporta algun avantatge, com la possibilitat de prolongar la temporada de platja fins al novembre. Així que: cap de setmana llarg de Tots Sants a la costa. Si no amb la intenció d’immergir-nos entre onades, almenys de caminar amb màniga curta pel passeig marítim, per bé que les pluges devastadores de la setmana anterior han deixat un panorama d’arenals descarnats, remoguts, clivellats de xaragalls i coberts de fang, brossa, branques arrencades i altres objectes arrossegats pel temporal, com les restes d’un naufragi, que recorden la normanda Omaha beach l’endemà del dia D.

Abans, però, passo pel cementiri d’Arbeca a portar crisantems. Sobre una làpida de marbre obscur, la foto emmarcada dels pares, en blanc i negre. Els la devia tirar un fotògraf ambulant, a la Malva-rosa valenciana, un llunyà 1957, durant el viatge de noces. Se’ls veu tan joves (25 i 21 anys), tan prims, tan alts per a l’època, tan inexperts (ma mare quasi que no havia sortit mai del poble) i tan enamorats, agafant-se de la mà, l’aigua fins als turmells, vestits (no compto ni que haguessin pensat a posar un banyador a la maleta) amb camisa i brusa blanques, ell els pantalons arremangats com si vingués de regar, ella la faldilla que li tapava els genolls voleiant per la brisa, que la despentina. Feien bona parella. Poc es devien imaginar aleshores que aviat em tindrien a mi. I encara menys que aquell testimoni gràfic d’un moment pletòric, del compromís de fer-se feliços en constant renovació, finalment consumat l’amor que somiaven etern, adornaria un dia la seva tomba.

Hora i mitja després, retrobo la imatge sobre un moble a l’apartament de Cambrils, en una altra còpia ampliada de la mateixa fotografia de cartera, aquí en un context potser més idoni, menys luctuós. Un apartament que van comprar per passar-hi els hiverns, quan es jubilessin, fugint de la boira. Però no va poder ser, perquè la mare moriria als 59 i el pare, que va arribar als 86, no s’hi veia amb cor. Quan diumenge al vespre marxem, ara ja fins a la primavera, els faig una última llambregada. Allà s’estaran, tots aquests mesos de fred, altre cop sols, amb les mans juntes, en el silenci fosc d’una casa buida, com un panteó ran de la mar “toujours recommencée”.