Als antípodes

Al final de la presentació a l’IEI, el passat 26 de setembre, del volum Del fonoll a la neu, antologia de Miquel Lladó a cura d’Eduard Batlle, mentre saludo alguns dels assistents –no som gaires, els mateixos de sempre– se’m planta al davant, tan alt com jo, callat, somrient, amb els ulls interrogatius que delaten expectació irònica. Tardo uns segons a reaccionar, fins que no obre la boca per revelar-me el seu cognom: Gelonch. Aleshores sí que el reconec. De fet, tampoc no ha canviat tant. Es conserva prou bé.

Feia gairebé cinquanta anys. El recordo un tros de pa. Molt llest. Treia bones notes. Als caputxins de les Borges, on estudiàvem el batxillerat nois d’arreu de la comarca. A quart, quan vaig marxar a un internat de Sarrià, hi van començar a admetre noies, que també és mala sort per part meva... Si ho haguessin fet el curs anterior, potser no hauria canviat de col·legi, per molt que hi insistissin els meus pares, que es pensaven que així ampliaria les possibilitats de futur a la vida. Malaguanyat sacrifici econòmic i emocional.

Quatre o cinc anys més tard, compartíem algun diumenge a la tarda tren cap a Barcelona, on tots dos fèiem la carrera. Ell matemàtiques o física o alguna altra de ciències. Després, li havia anat seguint una mica la pista, preguntant de vegades a algun conveí seu de Juneda. Ara resideix a Badalona, m’explica. Es dedica a la informàtica. No em sorprèn. I què hi fas aquí, li demano, estranyat. Resulta que la seva dona és amiga o parenta de la filla de Lladó, també present a l’acte. És que no el creia interessat en la literatura. Però em diu que de tant en tant em llegeix al diari, entenc que quan torna al poble, i que al seu moment es va empassar –i recomanar– els dos o tres primers llibres meus. Gràcies, home.

La gent va sortint de la sala. Em sap greu la brevetat d’aquesta trobada casual, al cap de quasi mig segle. Potser no tornarem a coincidir mai més. Abans d’acomiadar-nos, li pregunto si ha tingut fills. Dos, respon. El gran viu a Nova Zelanda. Ho relata –i ho escolto– amb tota naturalitat, com si fos el més normal. A l’altra punta de món. Suposo que no el deuen veure gaire, si no és per Skype. Trenta hores de viatge, entre vols i canvis d’avió. Escales a Frankfurt, a Singapur, a Sydney... Nosaltres fèiem transbord a Picamoixons. Qui s’ho podia imaginar, quan anàvem a classe als frares?