Emocions a distància

Deu dies després que en vinguem nosaltres, l’Anna Agustí marxa cap a Roma. Hi viatja tan sovint que s’hi sent com a casa i en coneix quasi tots els topants. Tot just aterrar a Fiumicino, m’envia un missatge dient que encara hi plou. En tres setmanes no hi ha deixat de ploure. Feia anys que no queia tanta aigua sobre les velles pedres del Fòrum. Com que ella m’havia preparat una llarga llista d’indicacions culturals i gastronòmiques, al tornar em vaig atrevir a recomanar-li una taverna enoteca de la piazza Caprenica, entre Pantheon i via del Corso, sobretot el sopar de divendres i dissabte, amenitzat per un pianista, reservant amb temps una taula a prop del piano de cua en un racó de la sala. La nit que hi havíem anat, com que el restaurant estava mig buit, perquè diluviava, vam poder seure a la vora mateix del músic, un home de mitjana edat, que és l’edat indefinible en què encara tinc l’optimisme d’incloure’m, amb americana i corbata, un aire introspectiu i circumspecte, al qual els cambrers s’adreçaven com a maestro Luciano i a qui no vam sentir pronunciar una paraula ni gairebé alçar els ulls del teclat en tota l’estona, tampoc expressar qualsevol emoció amb la cara –altra cosa, amb els dits– o interès pel que succeïa al seu voltant, responent amb la mateixa indiferència a l’actitud desconsiderada de la majoria de comensals que no feien cas a la seva actuació, més pendents del contingut de plats i copes o de les converses que de les melodies que sonaven.

En canvi, nosaltres vivíem com una experiència insòlita i un luxe la proximitat d’aquell intèrpret virtuós de cançons romàntiques amb adorns jazzístics, fins al punt de gosar demanar-li el Vedrai, vedrai de Luigi Tenco. Ens va complaure de seguida, recreant-se en una llarga improvisació de deu minuts que posava la pell de gallina. Al sortir, li vaig deixar un bitllet de 10 euros, que va agrair amb un somriure tímid i un cop de cap a penes perceptible.

Quan l’Anna hi va, s’asseu a la mateixa taula i m’envia una foto del maestro en plena feina. Li prego que el saludi de part d’aquell turista català alt de fa uns dies, i se’n deu recordar perquè sense dir res comença a tocar Vedrai, vedrai. La meva amiga ho enregistra amb el mòbil i me n’envia el vídeo. M’emociono tant que li escric perquè li doni un altre bitllet de 10, que ja li reemborsaré quan torni a Lleida.