Galtes boniques i vermelles

A banda dels preceptius excessos gastronòmics, etílics i sentimentals, hi ha tres ritus, esdevinguts ja per a mi tradicions entranyables, que procuro no perdre’m cap any per aquestes dates: veure Doctor Zhivago, que solen passar alguna tarda –millor si és amb boira, que convida encara més a escarxofar-se al sofà domèstic– per un o altre canal (i si no, recorro al DVD de la pel·lícula de David Lean que guardo a casa per a casos d’emergència), llegir El Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra i escoltar l’Oratori de Nadal de Bach.

Enguany, s’ha donat la grata circumstància –i redundància– de poder gaudir dels versos sagarrians per duplicat, al rebre’n una bestreta de tres estrofes a través d’una preciosa felicitació (tramesa per correu postal, en una cartolina de tacte plaent, no pas la freda asèpsia impalpable d’un missatge electrònic) de la família Pallarés, des de l’hotel Can Boix de Peramola. En transcric la darrera: “Però Nadal ens ha pintat el rostre / amb un vermell precís i decidit, / i ens dóna un sentiment de llar, de sostre, / de terra, de nissaga i d’esperit”. Quina meravella!

I una altra felicíssima coincidència redundant és que no només podré sentir aquests dies l’esmentat Weihnachtsoratorium –disculpin la parauleta– del gran Johann Sebastian, tal com acostumo, en un doble compacte de 1992 que recull l’enregistrament remasteritzat del Concentus Musicus Wien, sota la batuta de Nikolaus Harnoncourt, sinó que hauré tingut el privilegi de fer-ho en directe –almenys les tres primeres cantates de les sis que l’integren– dimarts al vespre, al Palau de la Música Catalana, en l’excepcional interpretació dirigida per un Jordi Savall que s’estrenava en aquesta peça. L’esdeveniment devia valer la pena, vaig concloure, després d’ensopegar a l’entrada amb un melòman tan exigent com Albert Villaró, l’admirat novel·lista andorrà de la Seu. A mi em va encantar, però això no vol dir res, perquè tampoc no hi entenc prou. Ara bé, els assistents al concert semblaven compartir, atenent la durada i intensitat de l’ovació, el meu entusiasme. Reprodueixo del programa de mà, traduïda a la nostra llengua, una frase de l’ària per a contralt de la cantata inicial, que lliga en certa manera amb la referència al rostre envermellit glossat per Sagarra: “més belles que mai, et llueixen les galtes...” Que passin unes bones festes.