Una broma pesada

Sentint alguns conveïns i, sobretot, conveïnes, com la meva perruquera, en els quals un cert esperit romàntic –amarat sovint de nostàlgia d’hiverns més joves– s’imposa a possibles tendències depressives, diria que no l’acaba d’encertar del tot l’Ignasi Revés quan, al seu flamant dietari Sol ponent, editat per Pagès, assegura que “a la gent de Ponent no ens agrada la broma”. I consti que l’escriptor de Sarroca de Lleida empra aquest mot polisèmic –broma–, igual que deuen fer al seu poble i en altres localitats dels encontorns, com a sinònim de boira.

Ens agrada o no ens agrada? Bé, potser sí, a bastants, però només una estona. Posem que a primera hora, a condició que cap a migdia el cel s’aclareixi. Jornades senceres, ja no dic successives, enfosquides per l’opac i humit meteor, acaben per avorrir, fastiguejar i fer-ne renegar els més enfervorits partidaris del fenomen climàtic tingut per nostrat, típic o emblemàtic de la vall del Segre. En tot cas, com sosté Revés al seu llibre, qui es complau amb boirades és per força algú que no ha anat mai a collir olives amb broma plana, en versions pixanera o gebradora. “Em fa molta gràcia escoltar que la boira és poètica”, s’exclama, un punt indignat. És a dir, que no n’hi fa gens, perquè al cap i a la fi aquella grisor condensada “és allò que ens impedeix de veure el sol, la barrera que ens separa de la llum, els colors pansits, les cares pàl·lides, el baf congelat i la roba que no s’asseca”.

La boira o la broma afecta no només el paisatge exterior, tant rural com urbà, de les nostres contrades (que ignoro si per aquest precís motiu s’inclouen en l’àrea geogràfica coneguda com a “depressió central” de Catalunya), sinó també el paisatge interior dels soferts nadius o nouvinguts que l’habiten –els primers encara tenim justificació o excusa–, més en concret el seu estat anímic (qui ha dit que som una nació sense estat, parlant de polisèmies?). Perquè, com es pot aguantar la broma? es demana Revés. Una pregunta retòrica. Com es poden conservar alegria, optimisme, moral i ganes de llevar-se cada matí, sabent o intuint la freda mortalla que ens espera al defora? Només d’una manera, es respon l’escèptic sarroquí: cultivant un humor proporcional a la magnitud de l’agressió atmosfèrica. Un humor sec, obac, espès, inclement, bèstia, de boca torta i astracanada. La broma contra la broma.