El desig i la realitat

No voldria pecar d’optimisme –un pecat, venial, de què no acostumo a abusar, com saben els que em llegeixen, més aviat al contrari–, però em fa l’efecte que, barrabassada del JEC a banda, comencem l’any nou una mica més bé que no pas vam acabar el vell. Una mica, tan sols, però de mica en mica s’omple la pica.

Amb tot l’escepticisme del món, gats escaldats que amb aigua tèbia en tenim prou, emprenem el 2020 amb un flamant govern espanyol menys bel·ligerant –de moment– que els anteriors, respecte al nostre país i els seus anhels de llibertat, així com dels drets democràtics civils i socials de tots aquells que hi vivim, amb –en principi– més negociació que repressió, més taules de diàleg que banquets d’acusats, més bones paraules que sentències judicials, més polítics que magistrats o policies antidisturbis de porra fàcil... La panacea universal? Ni de bon tros. Però, la veritat, si som sincers i toquem de peus a terra, no hi havia gaires alternatives. ¿Un executiu socialista amb suport de PP i Cs, que haurien posat com a condició un 155 perpetu a Catalunya? ¿Unes terceres eleccions, amb el risc probable de victòria del trifachito? Les conseqüències previsibles d’un i altre escenari: Generalitat intervinguda (sí, encara més), escola en castellà, TV3 clausurada... N’hi ha que van dient que tant se val, que pitjor que ara no podem estar. I tant, que podríem... Molt pitjor. O també que el desastre absolut faria obrir els ulls a molts compatriotes. Però, si amb tot el que ha passat fins ara, no els han obert...

Des de l’independentisme raonable, la investidura de Sánchez es veu com un mal menor. No serem tan ingenus de fer-nos-en gaires il·lusions, però em temo que no hi cabia cap altra resposta plausible. És clar que si preferim fer volar coloms, enganyar-nos amb falses expectatives sense base ni fonament, almenys per ara i tant, optar entre tot o res sense tenir en compte el perill del res... El maximalisme estèril no porta enlloc. La disjuntiva entre caixa o faixa, per desgràcia, sol acabar en caixa, a la nostra història recent. Negligir la realitat no només és irresponsable, sinó demagògic i trampós. Reconèixer on som, i no pas on voldríem ser, és la premissa indispensable per trobar el camí que, tard o d’hora, ens permetrà arribar al destí desitjat, encara que no sigui tan de pressa com ens agradaria a molts.