L'última veïna

Homenatge a Teresa, com la cançó de l’Ovidi. Per la meva nova feina, me’n vaig a Os de Balaguer un diumenge al matí per tal de lliurar una medalla commemorativa a una centenària: cada vegada n’hi ha més, també alguns centenaris, però no tants. La senyora Teresa té el cap clar, s’expressa amb coherència, fa força goig –tota ben arreglada– i el seu rostre plàcid irradia una llum que goso atribuir a la bondat natural. Devia ser una noia molt guapa. Dues noies, de fet, perquè té una germana bessona, també encara viva, si bé no en aquella mateixa llar d’avis, nascudes amb deu minuts de diferència al caire de la mitjanit de cap d’any, de manera que l’una és de 1919 i l’altra de 1920, en dues dècades diferents (ara acaba de passar a Illinois i els diaris en van plens).

Vivia fins fa pocs mesos a la Maçana, en un trencall de la carretera del Doll. El seu naixement va coincidir amb la inauguració del pantà de Camarasa. Venia al món mentre s’anava omplint d’aigua l’embassament. Ens explica que, de jove, els diumenges baixaven a peu –tres hores d’anada, altres tres de tornada– al mercat d’Artesa de Segre. Havien d’anar a buscar el pa a Fontllonga –on fa temps que va tancar el forn– a lloms del ruquet, en un trajecte d’una hora i mitja, més hora i mitja per tornar. S’emociona, com si no s’ho acabés de creure, fent balanç dels canvis que ha vist al llarg d’un segle, no tots positius.

La setmana anterior, em parlaven al Consell Comarcal de la Noguera d’una altra dona, en aquest cas septuagenària, que s’està rumiant d’abandonar Marcovau, petit nucli del municipi de Foradada, amb destinació a una residència de Balaguer, de manera que ja només hi restaria una sola veïna, de nacionalitat holandesa. Per quant de temps? Un altre poble buit, aviat? Quina plaga, quin drama, quina pena!

El nom de Marcovau sempre m’ha cridat l’atenció, quan el veig en un rètol viari, pujant o baixant per la C-26, entre Cubells i Artesa, pels seus ressons medievals i literaris (em fa pensar en el Marcovaldo del títol d’una novel·la d’Italo Calvino). De fet, llegeixo que es tracta d’un topònim enigmàtic d’orígens germànics. També que el seu castell ja enderrocat havia pertangut a la vescomtessa Arsenda d’Àger, esposa d’Arnau Mir de Tost, una dama valenta i decidida de l’onzena centúria que segons algun apunt biogràfic va morir vella per a l’època: als cinquanta.