Pocs però bons

A Ponts, pocs però bons”, s’ha dit sempre. També es deia, i encara es pot dir, si més no mentre la carretera travessi la població (no m’imagino els hostalers i comerciants locals implorant una ronda exterior com la d’Artesa), que “a Ponts, parada i fonda”. Així, atenent la saviesa popular expressada en aquesta mena de parèmia propagandística, decidim parar de fonda –no pas per dormir, només dinar– a la vila riberenca baixant de veure les pintures murals tot just restaurades de l’església romànica de Santa Maria de Palau. Els frescos, la veritat, no són res de l’altre món, però convé valorar-los com pertoca: colors barrocs sobre pedres medievals, combinació infreqüent a casa nostra. A més, el temple és preciós, per dins i per fora, sobretot vist pel darrere.

El lloc escollit per fer parada –la fonda– és el restaurant que porta el nom del municipi, precedit per l’article neutre occidental: Lo Ponts. Força recomanable. La simpàtica Montse Junyent ens hi ofereix calçots, els primers de la temporada. Quatre o cinc per cap, perquè més ens traurien la gana. De segon, optem per un arròs amb ceps i perdiu, en què podrem notar la bona mà del cuiner, Ramon Gaspà, però encara ens falta triar un entrant. La mestressa ens suggereix unes ostres. En realitat, ostrons del delta de l’Ebre. No sempre en tenen a la carta, però es veu que la vigília n’havien portat per a una festa familiar i en quedaven uns quants. No és que els trobi molt cars –tres euros la peça, res prohibitiu–, però d’ostrons, com de Ponts, pocs i bons. I aquests són finíssims, la carn no pas llefiscosa sinó cruixent, tal com s’escau, acompanyats per pa rústic de Torregrossa que untem amb mantega de tòfona i regats amb una copa d’Auzells, produït per Tomàs Cusiné al Vilosell, un blanc jove i aromàtic que no sé si desdiu o completa la dita pontsicana: “més val un vas de negre que tota l’aigua del Segre.”

De manera que calçots i ostres per començar. Calçots a Ponts? No m’hauria de sorprendre. Aquesta menja típica de Valls i l’Alt Camp s’ha anat estenent per tot el país, i els darrers anys he pogut veure que anunciaven calçotades establiments d’encara més al nord, a l’Urgellet o el Pallars. Ostres a Ponts? Les treuen del riu? Bé, al capdavall, allà mateix funciona fa temps una fàbrica de pasta de sopa i fideus anomenada Perla del Segre. I perquè hi hagi perles, calen ostres.