Flor de gener

De la flor del gener, se’n fa el meler”, resa un dels aforismes catalans sobre el món de les abelles i el nèctar que segreguen, recollits al Llibre de la mel, subtitulat Apicultura popular i plantes mel·líferes, obra divulgativa de fra Valentí Serra, caputxí de Manresa historiador i arxiver, autor igualment del tradicional Calendari de l’Ermità, reeditada ara amb precioses il·lustracions històriques i de Lola Anglada, gràcies al suport d’Alemany, torronaires a Os de Balaguer des de 1879.

Un altre refrany sobre la matèria, referit també al primer mes dels dotze: “Gener florit, abellar ric.” I encara un de propina: “Gener sense gel, any de mel.” Per cert, la boira, tan contumaç i enutjosa a casa nostra aquestes setmanes passades, afavoreix la dolça producció dels alats, ratllats, llaminers, laboriosos, disciplinats i monàrquics insectes o bé la perjudica? Què en pensen –és un dir– obreres i reina, del meteor que té el cor partit a la població de la plana de Lleida, els uns a favor, per nostàlgia o estètica, els altres que no la poden ni veure, però literalment ens l’hem de beure, o bé mastegar, empassar, o almenys respirar-la? El frare manresà només observa que si al gener fa un fred poc viu, es produeix la floració primerenca d’ametllers i ravenissa, circumstància que redunda en l’animació als ruscos (i l’alegria gregària dels eixams).

Arribada la primavera, la cosa millora, en l’àmbit descrit, mentre que l’estiu representa ja una davallada. Així, si la mel de maig és “la reina de les mels”, i que “mel de maig, rica mel”, trobem per contra que “mel de juny, mitja mel”. I és que la fira de sant Ponç, que s’escau l’11 de maig, coincideix amb el moment àlgid de l’activitat abellera i quan la mel és més abundant i de major qualitat, ideal per ser brescada.

Fra Valentí afegeix algunes expressions habituals en la nostra llengua: dolç com la mel, deixar amb la mel a la boca, blanc com la cera... No parla, però, de diccions o cançons o versos o articles de premsa o de caràcters melosos, ni de lluna de mel, desconeguda en principi pels del seu gremi, si més no en primera persona, però sí que de diverses referències onomàstiques i toponímiques al líquid viscós i daurat, com Abella de la Conca o l’Abellera, ermita prop de Prades. I el poble i monestir de les Avellanes, que de fet, atenent l’etimologia, caldria escriure Abellanes.