La vinya del sí, Senyor

Potser el problema és que part de l’independentisme ha anat adquirint un caire religiós, l’actitud sectària pròpia de tota doctrina dogmàtica. Es comença avantposant de forma acrítica la devoció a la raó, amb la consegüent pèrdua del sentit de la realitat, substituïda per aquella barreja de màgia i fantasia que sustenta les creences d’arrel sobrenatural, les quals acostumen a requerir un Ésser Suprem, en aquest cas Catalunya, que permet justificar qualsevol actuació, encara que sigui fraudulenta o il·lícita (al capdavall, en aquest àmbit no impera la llei humana sinó la divina, que no s’entreté en corrupteles percentuals). També hi entra en joc un messies, Carles l’astut, prometedor electoral d’impossibles, el taumaturg obrador de miracles, aquelles cèlebres jugades mestres consignades per l’evangelista Pilar i ordides per l’apòstol Gonzalo, el del “aquí lo dejo”, paraula de Déu, consagrant de crispetes en comptes d’hòsties. I un vicari a la terra, Quim l’activista, portaveu dels designis celestials, summe pontífex de la Casa dels Canonges: el sacrificial hort de les oliveres canviat pel Pati dels Tarongers.

Com tot culte monoteista, aquest comporta també misses solemnes i peregrinacions massives, a Brussel·les o a Perpinyà, a banda d’aspirants a la palma del martiri, públicament vilipendiats quan es resisteixen a sotmetre-s’hi, com el deslleial Roger, que ha comès la covardia de no acceptar la inhabilitació o la garjola per tal que el vicari pogués retenir l’escó un parell de mesos més, com si ja no tinguéssim prou màrtirs. Després, i en conseqüència, els actes de fe i el suplici a Twitter abans de condemnar a la foguera els heretges d’ERC, sota l’acusació d’autonomistes i botiflers, perquè es neguen a simular desobediències mentre tothom acaba obeint, formulada pels inquisidors dels CDR i l’ANC, purs entre els purs. Ara bé, el pitjor és la fe dels conversos, més papistes que el papa, exercida per alguns que fins fa poc practicaven –o fins i tot n’eren sacerdots– altres credos i ara imparteixen estrictes lliçons morals als correligionaris més antics, que troben tebis o vacil·lants. Un d’aquests severs èmuls de Torquemada, no pas Pere el pescador sinó Pere l’aiguader, titllava en la seva darrera prèdica setmanal els seguidors de l’heretgia junqueriana de “rates”. Tanta devoció fanàtica sovint fa perdre l’oremus.