L'ànima del poble

Dimarts de la setmana passada, la sala d’actes de l’EOI s’omplia de gom a gom –aranesos de la diàspora establerts a Lleida i enamorats de la Val, que és el meu cas, i dels seus trets d’identitat nacional, lingüístics, històrics, culturals i... gastronòmics–, per assistir a la presentació del nou Diccionari der aranés, promogut per l’Institut d’Estudis Aranesi i l’Acadèmia aranesa dera lengua occitana, presidida per Jusèp Lois Sans, que per cert té un cognom molt arbequí, el més corrent al meu poble (uns dies després d’haver-li fet notar la coincidència, m’envia un correu informant-me que Sans, escrit Sanç a l’edat mitjana, era un llinatge habitual entre els nombrosos gascons emigrats a Catalunya del segle XIII al XVII, un col·lectiu en què també figurava algun Vidal). El llibre, enquadernat amb tapes del mateix color bordeus de l’ensenya del petit país pirinenc que llueix la preciosa creu occitana al centre, és una obra magna, fruit del treball de molts col·laboradors, que compila unes 12.000 paraules, algunes de les quals compartides amb el català occidental que parlem, per exemple, a Arbeca. Obro el volum a l’atzar –els juro que va ser així– i la primera entrada que veig és popa, pronunciada pupa, un dialectalisme ponentí, no pas com a contrari nàutic de proa, inexistent en aquest sentit al mateix diccionari (el mar cau lluny de Vielha), sinó en tant que substantiu per designar “cada un dels òrgans glandulars, qu’enes femelhes des mamífers segrèguen era lèit”. No em diguin que no és una delícia, no vull dir ara la popa, sinó la prosòdia aranesa, aquella música d’unes paraules que, tal com observa el president Sans al seu discurs, s’han anat formant amb el temps i el paisatge, fins a esdevenir l’ànima del poble. La segona consulta, també aleatòria, és cogòt, una manera que trobo graciosa de referir-se al clatell. M’hi estaria una bona estona, llegint o, encara millor, escoltant, rastelleres de mots evocadors i plens d’encant. El paer Paco Cerdà, assegut al meu cantó i mig aranès, perquè son pare hi va viure tres dècades i ell té casa a Garòs, em demostra el seu domini de l’idioma amb una vella expressió, “una gojata polida e bèra com una vedèra”, és a dir, una noia neta i bonica com una vedella, floreta comprensible en passades èpoques agropecuàries però que avui dia suposaria a qui la tirés una segura cogotada.