La padrina de Beethoven

Any Beethoven, arran del 250è aniversari del naixement del compositor romàntic alemany, sinònim d’emancipació i que representa la llibertat creativa en l’àmbit de la música. De fet, la seva famosa Oda a l’Alegria, a partir dels versos de Schiller, s’havia de titular Oda a la Llibertat, però el títol li va ser censurat. Igualment, Ludwig van Beethoven proclama la victòria de l’home sobre el destí, en particular a la cinquena simfonia.

Tot això ho extrec d’un article de l’escriptor Jordi Cabré a 440, revista de música clàssica i jazz. Pel mateix número, de desembre passat, m’assabento que l’autor de Für Elise tenia una padrina catalana. Sí, tal com ho llegeixen. No es tracta de cap d’aquelles fantasies històriques agafades pels pèls que sostenen la catalanitat de personatges com Cervantes o santa Teresa –el de Colom sembla un cas diferent, que presenta més dubtes–, sinó una hipòtesi del divulgador Andrés Ruiz Tarazona, defensada en un llibre recent, de què es fa ressò Oriol Pérez Treviño en una extensa ressenya a la referida publicació periòdica.

La dona es deia Maria Josefa Poll, tot i que en alguns documents consta com a Ball, error fins a cert punt comprensible dels escrivents germànics –no tant per qüestions de diferència idiomàtica com de rigidesa mental, goso suposar–, i hauria format part del nombrós contingent d’exiliats austriacistes –uns 30.000–, obligats a abandonar el nostre país arran de la derrota dels partidaris de l’arxiduc Carles enfront del Borbó, en 1714. Segons sembla, la tal Josefa (més tard ja Josepha) s’havia casat a Bonn amb el padrí del futur geni, que també es deia Ludwig i era mestre de capella a l’esmentada ciutat. La frau hi moriria en 1775, cinc anys després que vingués al món el seu nét més cèlebre.

Arguments, més o menys convincents, adduïts per Ruiz a fi de reforçar la idea de l’origen –en part– català del grandiós músic sord són que de jove era conegut com l’espanyol, no només per ser més baix i morè que la majoria dels seus compatriotes, la tria de Sevilla per ambientar-hi l’òpera Fidelio, que matriculés el seu nebot Karl al col·legi espanyol de Viena o que residís els últims mesos de vida al monestir de Sancta Maria von Monserrate, a la mateixa capital d’Àustria, regit per monjos catalans. Unes pedres de la cel·la on va morir, en 1827, anirien a parar a mans de Pau Casals.