L'enganyifa

Tan pesada i tan present (els seus monòlegs sense contraopinants per TV3, autèntics mítings partidistes, ajuden a justificar les crítiques de l’espanyolisme a la falta de pluralitat de la “nostra”), la senyora Rahola presumeix d’haver trencat uns quants llits i ara sembla disposada a trencar una taula. No pas la taula d’El carter sempre truca dues vegades, sobre la qual un fogós Jack Nicholson envestia una rebostera Jessica Lange, sinó la taula de diàleg arrencada per ERC als socialistes a canvi de la investidura, motiu pel qual desagrada tant als neoindependentistes postconvergents, malgrat que després són els primers a asseure-s’hi.

Ja sabem –no som tan ingenus– que en aquesta taula no s’hi servirà un opípar banquet competencial, ni molt menys cap referèndum d’autodeterminació, però si més no pot representar una taula de salvació per al Procés, que ara mateix fa aigües pels quatre costats, per més que alguns proclamin tot el contrari, com si la República la tinguéssim a tocar després d’una “lluita definitiva” a força de desobediència (quan a l’hora de la veritat no desobeeix ningú) i confrontació a camp obert, una estratègia que ja hem provat i no ens en vam sortir, la repetició de la qual em sembla un suïcidi quan s’ha demostrat que els d’enfront tenen totes les de guanyar i nosaltres totes les de perdre. El problema és que n’hi ha molts que es fan els valents i pocs que ho són de debò. Ara, mentre això faci guanyar vots... Aquesta és l’enganyifa, i no la conversa dels entaulats, bescantada a l’acte electoral de Perpinyà per Clara Ponsatí. I mentre no admetem que les coses són com són i no com voldríem que fossin, i persistim en l’autoengany, no sortirem de l’actual cul-de-sac.

En l’intent de corcar la taula en qüestió coincideixen Rahola, Ponsatí i Paluzie (aquella altra exaltada que està reduint l’ANC a un sectari club de fans de Puigdemont) amb Casado, Arrimadas i Abascal. Suposo que no els importa la coincidència. Al capdavall, si per elles hagués sigut, Pedro Sánchez no seria president, hauríem anat ja a unes noves eleccions i ara potser governaria el trifachito, amb un programa engrescador: aplicació del 155, partits sobiranistes il·legalitzats, català sota mínims, TV3 clausurada (inclosos els sermons de la Rahola)... És això el que realment desitgen els partidaris del tot o res? De debò és el que ens convé?