L'amor i la mort

Al dietari Paisatges amb figures (Proa), Àlex Susanna dedica cinc pàgines a un dels seus compositors preferits, el nostre Enric Granados, a propòsit del documental d’Arantxa Aguirre El amor i la muerte, que manlleva el títol d’una balada de la suite Goyescas, més tard convertida en òpera, una obra mestra, segons l’escriptor: “Fa anys que l’escolto amb un plaer sempre renovat.” Susanna explica que l’èxit de l’estrena a Nova York tindria efectes funestos, perquè el seu autor va ser convidat pel president Wilson a fer un recital a la Casa Blanca, imprevist que l’obligaria a ajornar la tornada a Barcelona i, al final, el ferri francès Sussex, a bord del qual viatjava, va ser torpedinat en plena Primera Guerra Mundial per un submarí alemany, el 24 de març del 1916, al canal de la Mànega. Granados i la seva dona hi morien, mentre al Palau de la Música Catalana el gran pianista Arthur Rubinstein interpretava El amor i la muerte davant dels fills de la parella.

Però sembla que les coses no van anar exactament així, si fem cas d’un llibre acabat de publicar, Granados. Crónica y desenlace, de Josep Maria Rebés, un personatge curiós, que ha sigut, entre altres oficis, fotògraf d’aviació i àrbitre de futbol americà, i que ha dedicat molt temps a investigar la vida i la mort del músic de l’enorme mostatxo. Les seves conclusions, reproduïdes en una àmplia ressenya a la revista 440 del passat desembre, no s’ajusten del tot a les tesis vigents, inclosa l’escena romàntica del marit que s’ofega al llançar-se al mar per salvar l’esposa. Tampoc, per contra, que el matrimoni havia avançat el seu retorn, optant per una travessia perillosa en període bèl·lic, perquè ell tenia pressa per reunir-se amb una amant. Sí que el viatge es va avançar, i no endarrerir, com fins ara s’havia cregut, i repeteix Susanna, però per motius professionals, i passant per París, via Anglaterra, perquè Granados hi havia de negociar els drets de la representació de Goyescas a Buenos Aires i Montevideo.

A banda d’això, l’estudi de Rebés ajuda a entendre millor la personalitat del lleidatà, que defineix com un dandi i un demòcrata, modern, al dia de tot, aficionat a les motos, al tir i al dibuix, obert a noves experiències amb “paradisos artificials” i laic. Per tant, no pas conservador i profundament religiós, com ens l’havien presentat moltes biografies anteriors.