Confiança als confinats

De què escriure, aquests dies, quan qualsevol article d’opinió corre el risc de semblar obvi, repetitiu o banal? Potser la pregunta hauria de ser per què escriure, tenint en compte que la situació no està per gaires romanços. Fets i no paraules, com deia aquell, és el que tal vegada ara ens cal. Se m’acudeix un motiu: per donar una sensació de normalitat, el missatge que ens en sortirem, a la gent que ens llegeix, reclosa a casa. A la gent que té por, que pateix, que no sap com ni quan s’acabarà això. Per donar confiança als confinats, disculpin la frivolitat del joc de mots, atesa la gravetat del context.

Trobar-me de bon matí el SEGRE a la bústia reforça la impressió que no tot està perdut, que la vida continua, que algú està fent bé la seva feina. No només metges, infermers i sanitaris en general, ovacionats amb raó des de finestres i balcons. No només (ho sostinc amb coneixement de causa, perquè ho puc comprovar de ben a prop) del personal dels serveis socials, que està fent un esforç sobrehumà per protegir els sectors de població més necessitats i vulnerables. I els alcaldes i alcaldesses, així com la resta de regidors de tots els municipis, juntament amb la majoria de càrrecs de les administracions, a qui ha tocat d’arremangar-se, de vegades amb més encert, de vegades potser no tant, si de cas quan passi el tràngol ja farem balanç de les respectives actuacions, si convé a les urnes, fins al punt que potser mai com en la present conjuntura no havia resultat injusta l’afirmació que els polítics hi són tan sols per cobrar.

No només, continuo, tants servidors públics i treballadors d’empreses privades, des dels súpers a les farmàcies, i tots els que em deixo. També els periodistes i altres professionals que fan possible, a les rotatives o a les furgonetes de repartiment, i no cal ni dir que als quioscos, l’arribada de la premsa en paper –la de veritat– a la seva cita puntual amb els lectors, uns altres herois que s’aventuren a sortir de la llar on es troben enclaustrats a la força. Potser avui no seran ja tants com diumenge passat, en què es van desbordar les vendes, perquè posar els peus al carrer és cada dia una gesta més gran, però mentre n’hi hagi un de sol ja val la pena seguir fent el diari, seguir escrivint. El Govern espanyol l’ha encertat en considerar la premsa un servei bàsic, essencial.