SEGRE

Creado:

Actualizado:

Arran del confinament pel virus, s’han disparat les xifres d’audiència televisiva. També Netflix i altres plataformes que subministren ficció audiovisual seriada estan fent l’agost al març. I el consum de pornografia en línia assoleix rècords històrics, una dada que potser explicaria en part la necessitat peremptòria d’acaparar paper higiènic als supermercats. El personal, fastiguejat per tants dies a casa, d’una manera o altra s’ha d’entretenir. I encara sort que els darrers reixos van arribar carregats de satisfyers, els estimuladors clitoridis de moda que podem suposar hores d’ara ben amortitzats, potser no tant per vici com per avorriment, no tant per satisfer el desig com per matar el temps.

Ignoro, però, si s’ha produït un increment en paral·lel dels índexs de lectura, tant de premsa com de llibres. Em temo que no, encara que només sigui perquè s’ha perdut l’hàbit saludable de llegir el diari, sobretot entre els joves, i moltes llars modernes no disposen d’una mínima biblioteca d’on proveir-se mentre dura el tancament de les llibreries, incomprensiblement no incloses pel govern entre els negocis que atenen necessitats bàsiques o essencials (però això no sembla ser avui dia cap drama per quasi ningú, res a veure amb la tragèdia col·lectiva, apocalíptica, que suposaria per a la majoria de famílies quedar-se sense internet).

Una novel·la sí que ha multiplicat les vendes en molts països: La pesta, d’Albert Camus, fabulació publicada en 1947 d’una epidèmia a la ciutat algeriana d’Orà, entesa com a metàfora de l’adveniment del feixisme. Em fa gràcia pensar que tan sols quatre dies abans de la declaració oficial de la pandèmia em trobava davant la tomba de Camus, al cementiri de Lourmarin, després de veure per fora la caseta que l’escriptor tenia en aquell poble provençal als peus del Luberon, on encara passa algunes temporades la seva filla Catherine, de 74 anys. Res no indica, per cert, a la discreta façana –per exemple una placa– la referida circumstància, fins al punt que ens vam veure obligats a preguntar-ho a uns veïns. De bon matí havíem visitat, aquell mateix dissabte, les ruïnes de Les Baux, vestigi desert d’un vilatge medieval fortificat conegut com la ciutat morta. Que poc ens podíem imaginar que al cap d’una setmana ho mig semblaria la nostra, de morta: els carrers buits i gairebé tothom reclòs portes endins.

tracking