Nits blanques, nits verdes

Darrerament no dormo bé. M’imagino que no sóc l’únic. Les circumstàncies extraordinàries, és clar. De fet, ja portava mesos amb una falta de son preocupant. Indici de vellesa, sento dir als que s’hi troben, per més que jo encara hi sóc només a les portes i ja veurem si tots aquests coi de virus actuals o futurs em permeten entrar-hi. Dormo poc però somio molt. Abans d’aquesta clausura obligada i l’angoixa que l’acompanya, no tinc present que somiés pas tant. Entenc que es tracta d’un fenomen derivat de la comprensible alteració nocturna. Les meves nits, malgrat decebre sovint respecte a la qualitat del descans obtingut, solien ser més plàcides, amb l’excepció d’una o dues en blanc al mes, de mitjana. Un pacte que els últims anys havia aconseguit d’establir amb l’insomni, jo que n’havia patit tant, fins al punt d’haver d’acudir a la Unitat del Son de la Dexeus, sense que em servís de gaire. Ara m’ho agafo més esportivament –o estoicament–, potser perquè amb el temps he après a conviure amb aquest petit drama: bé, deixem-ho en molèstia, tampoc no cal exagerar. Potser perquè també he intuït que per no dormir bé no es mor ningú, almenys com a causa directa, tot i que estudis recents adverteixen que escurça la vida. Ja ho comprovaré quan toqui.

Aquests dies de reclusió domèstica, com passa amb tants altres aspectes de la nostra rutina quotidiana, també el règim de dormides se’ns haurà trasbalsat. Una mala nit comporta arrossegar-se tota la jornada, ni que sigui només pel limitat territori d’un pis, del sofà a la cuina i de la cuina al lavabo. Si no has d’anar a treballar, cap problema: pots compensar el dèficit a base de becaines esporàdiques o una bona migdiada. Si et consideren servei essencial, estratègic, i vas cada matí a la feina, la cosa es complica, perquè corres el risc de no rendir prou ni mantenir-te alertat, mentre duri l’alerta.

Dormo poc i somio molt, insisteixo. Fins i tot somnis humits, fantasies oníriques que sempre s’interrompen quan arriba el millor i després és impossible reprendre, per molt que t’ho proposis, amb una freqüència i un realisme escenogràfic que no recordava des de l’època d’estudiant. Això és bo o dolent? Depèn. Segons com, s’agraeix. Segons com, neguiteja. Suposo que la castedat forçada pel confinament en solitari hi deu tenir a veure. Diuen que qui no té pa somia truites.