Per quan vingui un altre juny

Tramuntat, segons diuen, el pic de la pandèmia, ara toca “doblegar la corba”. Cada cop que sento aquesta expressió –doblegar la corba– em ve al cap la imatge de Casimir Brescó, l’últim forcaire d’Alentorn, que encara vaig tenir ocasió de veure en actiu, esforçant-se en torçar i donar forma a una branca de lledoner per convertir-la en una triança, una pallera o una forca de dos o tres pollegons.

I quan la tinguem doblegada, la corba gràfica dels índexs de contagis i d’èxitus, l’eufemisme de les autoritats sanitàries per esquivar termes com morts o defuncions, a confiar que no es produeixi un rebrot i que el descens estadístic es consolidi, a fi de reprendre a poc a poc la normalitat. Ara bé, quina normalitat, ens preguntem tots. El món, la vida, les relacions humanes, tornaran mai més a ser normals, en el sentit de tal com les havíem conegut fins a aparèixer el fatídic microorganisme bacterià, transmès dins de les gotetes expel·lides per la boca? Sí, com els clàssics capellans líquids expulsats al parlar, “esquitxos de saliva” en la definició al diccionari com a accepció popular del mot, però de volum molt més petit, microscòpic. Sacerdots salivals diminuts. Deixem-ho en escolanets. Això sí, infinitament més perillosos i nocius que aquell pobre trapella que ajudava a dir missa al cèlebre rector de Vallfogona.

L’anhelada normalitat, doncs. Dies enrere Ignasi Aragay la situava a l’Ara quan “el púbic, alegre i il·lusionat, ompli sense cap recança, com en els bons temps, el Camp Nou fins a la bandera per veure Messi”. Bé, d’acord, però em temo que perquè això passi haurà de transcórrer encara bastant temps. La Lliga, ni que sigui de moment a porta tancada, sense espectadors a les grades, no es reiniciarà abans del juny. Al llarg d’aquell mateix mes és probable que se’ns permeti ja d’acudir de nou als restaurants o emprendre algun viatge, si més no en vehicle particular, potser no encara amb tren o avió. L’Àngels Santa m’escriu, afligida: “No sé quan podré tornar a París.” Espero que sigui, ma chère amie, almenys a temps de poder admirar els colors de la tardor als castanyers de la place des Vosges. Mentrestant, aquí i avui, un Sant Jordi inaudit sense paradetes als carrers. Ai, quines ganes, més que mai, aquest matí, de sortir de casa, de comprar roses i llibres, de passejar, de fer petons, de veure, de viure...