Boira tot l'any

Sort encara –qui no es consola és perquè no vol– que enguany no ha fet una primavera gaire ufanosa des del punt de vista meteorològic: dies rúfols, cels tapats, pluges freqüents, temperatures que no s’acaben d’enfilar... si més no fins a la data d’escriure aquestes ratlles, després els termòmetres acostumen a contradir l’articulista, fent-lo quedar com un imprevisor o un despistat. Una primavera vírica, pandèmica, angoixant, depriment, a joc amb les tristes circumstàncies actuals, no pas aquesta vegada l’estació de l’esperança sinó la de la por i la incertesa. Una primavera que no és llinda hospitalària d’un estiu solar, lluminós i alegre, ans al contrari: prolongació d’un hivern fosquíssim. No el despertar dels sentits, la revifalla dels sentiments o l’eclosió per carrers, parcs i platges de les jeunes filles en fleur. No, res de tot això. Més aviat, per tot arreu, cares llargues i desànim. Mitges cares, de fet, oculta la meitat de baix per una mascareta més asèptica que no estètica. I sovint també ulls emboirats darrere les ulleres entelades pel propi baf que s’escapa vidres amunt per sobre de la tela que cobreix nas i boca.

A falta, doncs, del preceptiu esclat primaveral, no ens hem sentit per ara impel·lits o convocats al ritual clàssic –i enutjós, que cada any fa més peresa– del canvi d’armaris, cita ineludible en aquestes dates. Perquè, amb quina il·lusió exhumarem del fons dels calaixos on hivernaven com óssos bruns eslovens la roba lleugera, les peces de vestir més fresques, les jaquetes primes, les mànigues curtes o les minifaldilles, intuint que potser no tindrem gaire ocasió ni ganes de lluir-les fora de casa?

Com si, en realitat, aquest 2020 (l’any de la rata xinès, més bé del ratpenat) no hagués de ser una altra cosa que un hivern interminable. Pot fer calor, és clar, però seguirem tenint la sensació que som al gener. El passat 18 de març, tot just decretat el confinament general, que ens ha convertit en Robinsons d’una illa a la deriva, el filòsof cerverí Josep Ramoneda escrivia a l’Ara, i això que a penes portava una setmana reclòs, que “sento com si em caigués a sobre la boira baixa densa i gebradora, aquella que a Cervera, quan era nen, ens amargava quinze dies seguits cada hivern, i ens tornava insuportables”. Una boira que amenaça de no escampar fins a l’any vinent... o fins que trobin la vacuna màgica.