La vella nova normalitat

El coronavirus és més fort del que pensàvem i no serà fàcil poder-lo vèncer, de manera que hi haurem de conviure encara un temps, fins que no aconseguim la vacuna, però em temo que això tardarà. Espanya és més forta del que pensàvem i no serà fàcil poder-la vèncer, de manera que hi haurem de conviure encara un temps, fins que no aconseguim la independència, però em temo que això tardarà.

Res més lluny de la meva intenció, senyor jutge, que comparar Espanya amb el SARS-CoV-2, causant de la Covid-19 (al final, tots semblarem epidemiòlegs), ni estic gaire d’acord amb aquells que, aprofitant que el bacteri passa pels bronquis, barregen pandèmia amb política, sovint buscant roïns rèdits electorals, no tant pel fons, amb què podria coincidir, com per la falta de tacte i oportunitat. Igual que tampoc no m’han fet el pes els repetits atacs partidistes amb el pretext de les víctimes mortals, tant aquí com allà, perquè ara no tocava: ja ens vagarà més endavant, si d’aquesta no s’acaba el món, de demanar explicacions i retre comptes. Ni la recentralització amb militars pel mig, que encara no sé què hi pintaven, almenys a l’aparador públic de les rodes de premsa, tot i que la ministra els hagi qualificat d’herois (si mai han de participar en una guerra, ja no quedarà arsenal d’elogis ditiràmbics per aplicar-los), ni tampoc la confusió generada en la ciutadania des dels nostres propis rengles, per una sobreactuació institucional que per desgràcia denota impotència i victimisme.

La prova és que porto una vintena d’articles publicats des de la declaració de l’estat d’alarma i encara no havia tocat el tema. El monotema, al dir d’uns quants (com enyoro els vells temps en què parlàvem del Procés i no del Patogen, al contrari de Javier Cercas, que segons sembla patia més per deixar de ser espanyol que per deixar de viure). Ocorre, però, que arriba el dia que una notícia –o dues encadenades– fa vessar el got de la paciència i ja no pots seguir callant. Mor el torturador Billy el Niño, sense que en tants anys ningú li hagi retirat medalles i pensions. Oh, són coses del franquisme, que amb la democràcia ja no passen, objectaran alguns. Però resulta que una setmana abans s’aprovava que els uniformats que van venir a repartir llenya l’1-O rebran condecoracions i sobresous vitalicis per aquella gesta. Amics: el virus ens sotja.