DIA DE REG
Fases i bagasses
Des de dilluns, fase 1, que suposa afluixar les restriccions de mobilitat i sociabilitat per la pandèmia, relaxar el dolç confinament casolà –home, sweet home–, tan dolç que sovint esdevé embafador, i esmunyir-se amb inconscient alegria del clos domèstic –com si el virus no ens aguaités amb males intencions a la primera cantonada–, sense que hagi de ser ja amb el pretext de comprar teca o pencar, sinó pel simple gust de sortir a passeig o conduir per fora del nucli urbà. L’única limitació, que esperem que no s’allargui gaire, un parell de setmanes com a màxim, fins a accedir a la fase 2, consisteix a no poder abandonar la pròpia regió sanitària, que pels lectors habituals d’aquest diari és la plana de Lleida o bé l’anomenat Alt Pirineu i Aran. Una prohibició que a mi particularment m’impedeix de desplaçar-me a Cambrils, que ja me’n moro de ganes, com mai abans per aquestes dates, ara que per fi sembla que es decideix a fer bon temps, que prou li ha costat, a aquesta primavera aigualida, promesa d’esplet boletaire tardoral –si no tornem a estar confinats per culpa d’un rebrot víric–, o bé cap a la muntanya, que pel mateix motiu meteorològic deu estar tota verda d’un verd tendre, viu i gemmat, per recórrer les valls de Boí o d’Aran, els dos Pallars –la verdor, especialment visible al de més amunt–, l’Urgellet o la Cerdanya, inclosa la capital, Puigcerdà, que tot i pertànyer a la província de Girona, al mapa establert pel departament de Salut comparteix regionalitat amb els territoris al·ludits.
El limes, com deien els romans, que no se’ns permet traspassar sense saltar-nos la llei, quedarà fixat uns quants dies, per la banda de dalt, a la serra del Montsec i la Ribera Salada, que la C-14 travessa entre Ponts i Oliana. De manera que, en direcció a Tremp, estem autoritzats a arribar només fins a la font de les Bagasses, dins del congost de Terradets, que podria deure el nom a un prostíbul de campanya a l’època de la construcció de la carretera, la presa de Cellers o la línia del tren, encara en terme d’Àger i a l’extrem nord de la Noguera que confronta amb el Jussà. Vaja, crec que és així. Me n’asseguraré, per si de cas, que no voldria cap sorpresa amb els mossos. A veure si, per estalviar-me uns pocs euros omplint del brollador mitja dotzena de garrafes de plàstic, em claven una multa i em surt l’aigua a preu d’armanyac.