La feixa inassolible

No hi ha manera de posar-se d’acord. Si aquí baix arribem a la fase 1, allà dalt ja són a la 2. La província, Solsonès a banda, dividida ara en dues regions sanitàries, amb ritmes de desescalada descompassats. Allò que a la política i a l’administració els costava tant d’instituir, ho aconseguirà en pocs dies un simple bacteri. Al final, i ja és ben trist d’haver-ho de reconèixer, haurà fet més per la consciència col·lectiva d’una identitat diferenciada de l’àmbit pirinenc el virus d’origen xinès que no pas nombrosos estudis de geògrafs, etnògrafs, antropòlegs i historiadors, successius pronunciaments de diputats del territori o els llibres del Pep Coll.

El procés de recuperació de la normalitat postpandèmia presenta l’anomalia que durant algunes setmanes els del nord no podran baixar al sud, encara que no me’ls imagino gaire afligits per aquesta contingència. S’ha acabat el sentit d’aquella dita tradicional a la muntanya segons la qual els rius i les dones han de tirar avall, perquè és el curs natural de les aigües i perquè s’entenia que una noia feia sort casant-se a la plana, més conreable i pròspera. Per contra, som uns quants els sudistes que portem fatal la prohibició d’anar per amunt.

Una parella de jubilats de Bell-lloc d’Urgell que el dilluns 18, primer dia a la fase 1, en què es despenalitzava ja sortir a rodar amb el cotxe només per gust, després de dos mesos de no trepitjar el carrer –ja no els quedaven llibres per llegir, i això que a casa en tenen milers–, van córrer a buscar aigua a la font de les Bagasses, més enllà de la qual no se’ns permet viatjar. No hi eren sols, en aquell non plus ultra entre cingles. Alguns altres havien tingut la mateixa idea, però a ningú no se li va ocórrer d’infringir la llei acabant de travessar el congost de Terradets. Amb les garrafes plenes, van tornar a Àger per enfilar la pista que tramunta el Montsec. Des de la carena, contemplaven extasiats el panorama de la conca de Tremp i els cims del fons. La temptació de seguir, davallant il·legalment cap a Sant Esteve de la Sarga i els poblets de la clotada que els naturals del país anomenen la Feixa, estesa entre riu i riu per darrere de la serra, era molt forta, però s’hi van poder resistir. L’edat ens torna prudents. Si en comptes de passar dels vuitanta-cinc, n’haguessin tingut només vuitanta, res no els hauria aturat.