L'autor en el camp de mines

Una coincidència entre les dues novel·les que citava dijous, La història del bon vell i la bonica senyoreta, del triestí Italo Svevo, i El vigilant en el camp de sègol, del novaiorquès J. D. Salinger, a banda que en totes dues es consideri ancians els sexagenaris, és l’intent d’identificar atractiu físic amb talent. Dos atributs que injustos prejudicis molt arrelats, però sense fonament empíric, pretenen incompatibles. Convertit en irònic portaveu d’una predisposició favorable a les corporeïtats agraciades, Svevo observa: “Al principi, les dones boniques sempre semblen intel·ligents.” Potser més tard, superat l’enlluernament inicial per una fesomia o unes formes anatòmiques seductores, deixen de semblar-ho. En tot cas, s’intueix en l’asseveració una alta dosi de voluntarisme: em convé creure-m’ho. De la seva part, Holden Caulfield, l’antiheroi inadaptat de l’obra mestra salingeriana, confessa que “el meu gran problema és que sempre em penso que la persona que estic petonejant és força intel·ligent”. I, com és natural, tendim d’entrada a destinar els petons a les cares de faccions harmòniques, signe de bellesa segons els clàssics, almenys de coll en amunt. Diria que la premissa és vàlida per als dos sexes, potser de moment encara no tant el femení, si bé cada vegada més, pel que veig i sento.

A The Catcher in the Rye, títol original en anglès, he subratllat un parell de frases més, que em permeto transcriure, advertint abans el lector que es tracta d’una suposada narració juvenil. La primera: “Si una noia està preciosa quan arriba, a qui coi li importa si arriba tard?” Ara, pobra d’ella si fos lletja o acudís a la cita desendreçada... És prou conegut el cinisme dels homes, que no jutgem amb el cor o el cervell sinó amb els ulls. Bé, d’acord, amb la bragueta. I la segona: “El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar al telèfon sempre que et vingui bé.” Però Salinger no va predicar amb l’exemple. Als pocs anys d’haver aparegut el seu, amb gran èxit, quan en tenia tan sols 48 es va aïllar del món en una granja de New Hampshire, sense relacionar-se amb ningú ni publicar res més, tot i que va seguir escrivint fins a la mort, als 91. No va necessitar cap pandèmia per confinar-se de per vida.