La normalitat és una llauna

Fase 0, fase 1, fase 2, fase 3... Mambo! I després de tantes fases, si no acabem desfasats, la “nova normalitat”, atents a una possible segona onada vírica a l’octubre, prevista pels epidemiòlegs (confiem que l’encertin tan poc com quan asseguraven, per evitar que s’estengués el pànic, fins que a mitjan març ja teníem la pandèmia a sobre, que això de la Covid-19 no era més greu que una passa de grip comuna, amb la conseqüència que la pesta oriental ens va enxampar amb l’orina al ventre). I com que es tracta que no ens el trobi buit, el ventre, aquell virus reincident, potser encara més nociu si ens agafa amb la guàrdia –la mascareta– baixa, com el poll ressuscitat que pica més que cap, vaig aprofitar el primer diumenge en fase 2 que es podia dinar ja a l’interior d’un local de restauració situat en un municipi de menys de 10.000 ànimes, per anar a assaborir els caragols de Casa Pont, al peu de l’N-II entre Bell-lloc i Sidamon.

I per què tot just caragols, menja típica de la terra –ferma– que no recordo haver demanat mai abans com a plat de la carta, tenint en compte que no soc caragolaire actiu (buscador o plegador, dubto que aquells arrossegats animalons es cacin ni tan sols a Girona, com allà fan amb els bolets) i tampoc passiu de forma habitual, vull dir helicífag o degustador de l’insípid gasteròpode, perquè més d’una dotzena em cansen. No pas caragolaire, però potser sí recaragolat, sobretot escrivint, més que no pas pensant, de vegades massa diàfan i tot: un llibre obert, una pantalla encesa. Doncs per la senzilla raó que, durant el llarg confinament, la meva curiosa –i admeto que capriciosa– idea de normalitat recobrada era poder compartir una llauna de bovers en algun restaurant de confiança. Amanida de xató, caragols a la llauna i una d’aquelles copes hipercalòriques de gelat de torró amb nata. I perquè ja no tenien calçots... L’Esteve, que porta el negoci amb son germà i la dona, ens va referir que just la vigília de tancar per l’estat d’alarma, els n’havia arribat mig furgó, d’aquells ceballots, amb vista a les calçotades, que enguany no s’hauran pogut servir. De manera que els han anat ingerint tots en família, un dia a la brasa, l’endemà arrebossats, l’altre bullits i a la vinagreta... Esperem almenys que el tip de grills de ceba blanca funcioni com a antídot contra l’anunciat contagi autumnal.