Represa amb pèrdues

Aquesta època incerta que els catalans com cal no hauríem d’anomenar “nova normalitat” sinó “etapa de represa”, només per dir-ne d’una altra manera (l’estèril sobreactuació dels darrers temps per part d’alguns dels nostres polítics, d’altra banda comprensible: som on som, per més que costi d’admetre-ho) m’atrapa abatut per la mort de l’amic Manuel Cuyàs, als 67.

L’endemà del sepeli, al qual no havíem pogut assistir per les restriccions de mobilitat en fase 2, vaig parlar amb la Nuri, la seva vídua, pel mateix telèfon del difunt on li havia estat trucant des que li van diagnosticar la leucèmia. Home d’un gran sentit de l’humor, prou conegut dels seus lectors, que n’apreciàvem la fina ironia, al final sempre era el malalt qui m’acabava animant, un fenomen que acostuma a passar però no deixa de sorprendre’m. La Nuri em va fer notar que el seu marit era una víctima indirecta del coronavirus, que si no havia provocat el seu decés, almenys l’havia precipitat. La suspensió d’intervencions quirúrgiques ordinàries als hospitals per causa de l’epidèmia, el personal sanitari ocupat i les unitats de cures intensives i llits de planta en l’atenció urgent als contagiats, havien obligat a posposar dos mesos el trasplantament de medul·la que tenia previst. El retard, pel que sembla, s’havia revelat fatal. Potser tampoc no se n’hauria sortit, però això no ho sabrem mai. Amb l’escriptor i periodista mataroní no havíem coincidit en persona més que cinc o sis cops, sempre al voltant d’una taula ben parada –amb plats o amb micròfons–, i en realitat la nostra relació es remuntava només al 2014, si bé jo ja feia anys que el seguia amb interès, plaer i una plena admiració pel to i l’estil dels seus articles. Amb Cuyàs mort, Monzó retirat no sé si definitivament i Espinàs que fa mesos que no publica, em veig de sobte privat de tres dels meus referents d’un gènere per mi –i disculpin l’heterodòxia– tan literari com qualsevol altre: novel·la, poesia, teatre... Volia acabar reflexionant sobre la destralada a tots els nivells que representa la desaparició física d’un literat –o un artista– de vàlua. No és ja tan sols que no podrem llegir-lo més, vull dir obra nova (queda la relectura dels llibres), sinó també la pèrdua col·lectiva de tot el capital humà que s’endú amb ell: cultura acumulada, experiència, records, sentiments... En fi, irreparable.