El pes dels dies

En aquesta alerta vírica hi haurem entrat a l’hivern i en sortirem a l’estiu (no només ens hauran robat el mes d’abril, com a la cançó, sinó també la meitat de març, el maig sencer i bona part de juny, tota una primavera malaguanyada). La majoria hi haurem entrat més rics o com a mínim menys pobres que no n’acabarem sortint, i alguns hi haurem entrat joves i en sortirem vells. En només tres mesos semblarà que ens hagi caigut un lustre al damunt, i no dic una dècada perquè no voldria que els lectors em titllessin d’exagerat. Un envelliment anímic, psicològic, però també físic. Por, angoixa, ansietat, estrès, són factors que tard o d’hora passen factura. L’organisme ho acusa tant o més que l’ànim. Que l’ànima, anava a escriure, oblidant per un moment la meva condició d’agnòstic, encara que llegia fa poc que un científic mig boig va arribar a establir-ne el pes: 21 grams. És la diferència trobada pel metge i biòleg nord-americà Duncan MacDougall entre el que pesaven diversos moribunds just abans i després de traspassar. El cos com una tara, em temo que en el doble sentit del mot, també com a imperfecció, a efectes de bàscula i a efectes de mirall. Un pes en aparença mínim, lleuger, equiparable al d’un tall de pernil més aviat doble o d’un albercoc no gaire gros, si bé sovint tan feixuc com el mateix pes dels anys, que aquests darrers temps convulsos hem acusat en períodes molt més breus. Per setmanes, fins i tot per dies.

M’ho va confirmar una discreta observació de la Juli, la mestressa d’El pinte d’or, al carrer Segrià de Lleida, el primer cop que hi vaig poder tornar, superat el confinament estricte. Els pocs cabells que em queden als polsos s’havien emblanquinat tots com un sol home, o millor com un sol fol·licle, en relació amb la visita anterior, segons em va fer notar l’eixerida perruquera. Però es veu que no he sigut l’únic, tal com va informar-me tot seguit la noia, potser tractant de consolar-me en va, perquè sembla ser que som molts els clients, masculins o femenins, víctimes de la imprevista i sobtada innivació capil·lar: “Las nieves del tiempo platearon mi sién”, citant el tango. També em va explicar que cada vegada que veu per la tele el doctor Fernando Simón li costa de reprimir l’impuls d’agafar unes tisores i començar a tallar-li aquelles celles tan poblades i, de pas, alguna grenya massa llarga.