Suc de guaiaba

Havent ensumat sang fresca, corresponsals de cadenes televisives espanyoles (vull dir amb seu social a Madrid, encara que del paper jugat enguany per la de Sant Joan Despí en el tema dels temporers caldrà parlar-ne algun dia) s’han abraonat com taurons afamats sobre la ciutat de Lleida i viles veïnes a la captura de la notícia o la imatge truculentes que ens puguin presentar davant de les seves sempre predisposades audiències com uns irresponsables o uns racistes –no perquè siguem lleidatans o segrianencs, sinó per catalans, no en tinguin cap dubte–, sovint sense el mínim rigor informatiu, ni geogràfic, com quan emeten en directe des de Barcelona fent veure que són a les ribes del Segre o com quan a Tele 5 tradueixen el nom del poble de Sucs per Zumos, divertida anècdota toponímica que faria les delícies de Màrius Serra, si volen menor però reveladora del desconeixement absolut de la matèria abordada i del terreny trepitjat. L’últim cop que vaig beure un suc de fruita natural va ser a Sant Guim de Freixenet, fa cinc o sis setmanes, entre el primer i el segon confinaments, però encara sense poder sortir de la regió sanitària, un vespre que hi havia pujat a prendre la fresca –a falta de mar, marinada–, sota els plataners de la plaça Doctor Perelló, entaulat amb l’amic Paco Lluch, bon alcalde i millor persona, a la terrassa del bar Cristina, regentat per una noia veneçolana i una de dominicana. El suc era de guaiaba, un beuratge que pot semblar molt exòtic, engolit a tan sols dos quilòmetres de distància d’on es produeix un aliment tan nostrat com el mató del Pastoret. La guaiaba és el fruit del guaiaber, arbust propi de l’Amèrica central. El seu suc, d’olor penetrant i gust agredolç, un punt àcid, conté fins a 16 vitamines, sobretot la C, i resulta ideal per combatre refredats, hipertensió, cardiopaties i problemes digestius. Per desgràcia, no consta que sigui eficaç contra el coronavirus. Una altra cosa és la guaiabera, aquella camisa blanca còmoda i folgada típica de latituds tropicals, amb butxaques grans pensades per poder-hi portar cigars ben grossos –o una arma–, que sovint relacionem, potser de forma equivocada, amb suats cacics antillans, dictadors bananers o traficants d’esclaus, i que alguns periodistes que diuen Zumos en comptes de Sucs deuen creure que és la vestimenta habitual dels pagesos del Segrià.