L'agost més fosc

Primer diumenge d’agost. En un any normal, a hores d’ara seria a la platja o bé rodant per aquests mons de Déu –o de Buda, Al·là o Manitou, depenent del trajecte programat– i no reclòs en un pis d’una ciutat tòrrida, consolant-me resseguint sobre el paper la ciutat eterna, on s’ambienta la novel·la L’últim estiu a Roma, de Gianfranco Calligarich, acabada d’editar per Proa, un dels capítols de la qual comença tot just així: “Va arribar l’agost, el mes negre. Sota un sol mortal, la ciutat era deserta, els carrers buits...” Una ciutat tan buida que, tal com observa l’autor en un altre passatge, s’hi notava com els edificis envellien. I també els seus habitants, a un ritme més accelerat del corrent, sospito, almenys en el cas de la nostra pobra Lleida, sotmesa amb tot el veïnat que no n’ha pogut fugir a un doble atac solar i víric. Un agost per oblidar, sens dubte: calor i pandèmia. I, de moment, per a qui això subscriu, sense la perspectiva d’unes vacances que em convindrien més que mai, per culpa d’una segona onada epidèmica que no esperàvem fins entrada la tardor i que sembla ja treure el cap, sense ni tan sols donar-nos una curta treva: si no vols Covid, dues tasses.

Arribada la canícula, escapar de la rutina i l’entorn habituals esdevé una necessitat, si més no psicològica, que enguany molts no podrem atendre, per un motiu o altre: laboral, familiar, econòmic, anímic... Així mateix ho expressa el citat escriptor italià: “És estrany com els canvis d’estació ens encomanen les ganes de ser en un lloc diferent d’on som. Deu ser que l’aire es fa diferent i ens suggereix altres climes, o pot ser que ens adonem que el temps passa i nosaltres continuem quiets...”

També ens adonem d’una altra cosa, assolida una determinada edat: un agost perdut ja no es pot recuperar. Igual que per al protagonista de L’últim estiu a Roma es fa palès amb una “claredat salvatge” que cada minut que s’escolava era un de menys a la seva vida. Quants dies li quedaven per viure, es devia preguntar? Quants agostos ran de mar o viatjant, si ja superes els seixanta? En fi, més val no pensar-hi gaire ni fer-se’n més sang del compte. L’alternativa, tal com pinta tot, ens ve proposada pel propi alter ego literari de Calligarich, i em sembla un consell prudent: “Tancar-se a casa i esperar que passi.” Amb un bon llibre a les mans com l’esmentat, si és possible.