SEGRE

Creado:

Actualizado:

Fa cinc mesos que va començar aquest drama, però sovint sento com si haguessin sigut cinc anys, de tant com han costat de passar, igual que si el calendari es resistís a fer via. Devem ser molts que ho vivim així, crec que una majoria. Fatiga acumulada, un envelliment prematur, tant anímic –la processó va per dins– com físic, visible sobretot en l’emblanquiment inexorable dels cabells. Dels pocs que queden, és clar. Només em consola recordar la frase existencialista que li etziba un madur Curd Jürgens a una joveníssima Brigitte Bardot en un bar de Saint-Tropez, a Et Dieu créa la femme, expressant la voluntat d’esperar el que calgui fins que la noia cedeixi als seus requeriments amorosos: “Amb el cabell gris, el temps ja no compta.”

Potser és això: arriba un punt que el pas del temps es demora, s’alenteix. Però el desig es manté, per més que les prestacions no siguin les d’abans. No parlo per mi, com poden suposar. Vell però amb el mateix cascavell, solia dir-me el simpàtic agutzil de Flix quan treballava a la vila ebrenca de secretari d’ajuntament. Aquell home sentenciós, que aleshores veia molt gran, devia anar pels que jo tinc ara. La seva expressió col·loquial comptava amb una versió femenina: vella però amb la mateixa tavella. Pensava que era una paraula en desús fins que vaig sentir, no fa gaire, una padrina de Coll de Nargó comentar, davant d’un bon estofat, que per sopar li tocaria tavelles bullides. Mongetes verdes o bajoques, com deuen haver endevinat.

El vespre d’un dia de març que ara ens sembla ja remot i que no oblidarem mai, en què la Covid-19 va ser declarada pandèmia, era a la Caselles presentant a tres dotzenes de valents sense por a un virus que encara no sabíem que havia de causar tants estralls la novel·la Senegal, mon amour, de Luis Solórzano. Hi vaig saludar el seu sogre, Lluís Garrofé, que als 89 anys havia caminat el diumenge anterior els 55 km de la ruta dels castells de la Segarra i aquest estiu tenia previst de pujar a un 3.000 pirinenc. Acabava de conèixer a Verdú el senyor Ramon Boleda, pagès arqueòleg de 98, que va manifestar llegir-me sovint. Li vaig desitjar llarga vida, perquè si se’m comencen a morir els lectors –com li ocorre a Josep Vallverdú, de 97, amb exalumnes i biògrafs– no sé pas per a qui escriuré, tenint en compte que els menors de seixanta a penes llegeixen diaris, ni llibres, ni res.

tracking