Avingudes i avantguardes

Apoc a poc i bona lletra, o més aviat amb lletra de cal·ligrafia que no pot sortir de la pauta traçada per les cautes autoritats sanitàries, i millor que sigui així, vull dir estirar més la màniga de la precaució que el braç de la infecció possible, anem reprenent hàbits d’abans de la irrupció del maleït intrús microscòpic –hostes vingueren que de casa no ens tragueren, sinó que ens hi confinaren–, com ara visitar exposicions. En el meu cas, la primera en mig any: Construint nous mons (1914-1945). Les avantguardes històriques a la col·lecció de l’IVAM. Això és: Institut Valencià d’Art Modern. I ha valgut la pena, malgrat les molèsties ocasionades per l’arsenal de mesures preventives a què se sotmet el visitant, que per moments arriba a sentir-se un visitant intrèpid o heroic (però mai temerari, si no es treu la mascareta).

Al Caixafòrum de Lleida, preceptiu raig d’hidrogel a les mans tot just travessar la porta, atenció per part d’una hostessa, pas per taquilla on una seva companya s’apunta el teu nom, telèfon, email i codi postal, un nou informador a peu d’escales sobre el circuit a seguir –marcat amb fletxes a terra– i la inconveniència de tocar les vitrines, i encara una altra noia molt amable que s’ofereix a aclarir qualsevol dubte i no deixarà de vigilar-te. Al final del recorregut, sortida d’emergència, de manera que entres per una avinguda –Blondel– i surts per una altra –Madrid–, circumstància que descol·loca una mica.

Insisteixo: el que s’hi veu compensa de sobres tants avisos i controls. Obres rellevants de principis del XX que suposarien un canvi del discurs artístic, a través de successives tendències avantguardistes: futurisme, dadaisme, surrealisme, Bauhaus, realisme socialista... El conjunt de grans noms reunits no és menor: Man Ray, Duchamp, Gris, Tristan Tzara, Miró, Renau, Picabia, Ródtxenco, Calder, Klee, Breton, Juli González, Torres-García, Delaunay, Gropius, Maiakovski, Blaise Cendrars, Max Ernst... Olis, dibuixos, cartells, gravats, collages, il·lustracions, escultures, llibres i revistes, un parell de projeccions (la seqüència hilarant del treball en sèrie a Temps moderns de Chaplin i la dramàtica a les escales del port d’Odessa a El cuirassat Potemkin d’Einsenstein), a més d’una sorprenent però justificada emissió en un antic aparell de ràdio de tela i baquelita d’un discurs de Hitler.