Com a mínim cordials

Em referia diumenge a Mercè Camins, des de fa poc als fogons del renascut restaurant Bellera de Lleida, com una de les cuineres més solvents i simpàtiques que conec (d’altres amb grans aptituds professionals són més seques i algunes també molt faents –com en dèiem al poble– no guisen amb tant d’art), però de seguida em van venir al cap un parell més d’amigues dedicades al mateix ofici que podrien figurar igualment en aquest per a mi selecte i benaurat col·lectiu que ens alegra la vida amb els seus plats i el seu bon caràcter, com són la Florita de Casa Lola de Talarn i l’Olga de l’hotel Poldo de la Guingueta. A totes dues fa més d’un any que no les veig, des de bastant abans d’aquest coi d’epidèmia que ens ha fet perdre l’humor, però no la gana.

La simpatia no és una qualitat menor, en una dona o en un home, i ben administrada acostuma a realçar la resta de virtuts personals, inclòs el talent per a alguna activitat concreta. Com qualsevol do de l’atzarosa mare natura –o la genètica una mica menys arbitrària–, no tothom en disposa, d’entrada. Si arribes a la conclusió que no ets un dels agraciats, amb l’edat et vas adonant que et convé adquirir-ne poca o molta, pel teu propi bé i pel bé dels que t’envolten, a qui d’aquesta manera pots fer l’existència més grata. S’entén que hi hagi individus a qui l’esforç els resulta ímprobe, que vol dir costós en extrem, sobretot quan parteixes d’una situació pròxima a la misantropia més o menys militant o una timidesa quasi malaltissa. Alguns, entre els quals em sap greu de comptar-me, de jovenets érem molt tímids, i això ens feia passar per poc sociables o comunicatius, fins i tot arrogants, com si miréssim el proïsme per damunt de l’espatlla (en el meu cas, literal, degut a una estatura física aleshores gens comuna). A mesura que et fas gran, aquesta excusa deixa de ser vàlida. No cal que et tornis xerraire, extravertit i un sac de rialles, però intenta almenys ser cordial. Fa temps vaig llegir en un reportatge sobre Juan de Borbón que el pare del fugitiu rei emèrit –per cert, antic client assidu de Casa Lola (no crec que mengi millor a Abu Dhabi que a Talarn)– li havia retret un dia a la seva néta Simoneta que a partir dels 20 anys la timidesa és només mala educació. El tiet Juan Carlos en devia prendre nota, perquè va sortir ben campechano, entre altres atributs familiars.