Mascaretes o braguetes

Un amic em passa a recollir amb el cotxe. Que ell porti posada la mascareta i jo no me la tregui al pujar-hi, i fem així tot el viatge, per sort de pocs minuts, amb el rostre mig ocult com dos bandits del far west, ni que anéssim a atracar un banc, no deixa d’estranyar-me. Transcorreguts ja sis mesos, encara no m’hi habituo. Si això dura gaire més, se’ns aniran desjunyint les orelles del crani, sempre tibades endavant per les gometes, i no hi haurà manera de tornar-les a enganxar als temporals. I ves que després trobem a faltar tant aquest pegot facial que la sensació de trepitjar el carrer sense ell esdevingui comparable quant a desemparament o estar en fals a la de sortir de casa amb la bragueta oberta.

La seva és una d’aquelles tèxtils de disseny, una mascareta més careta, vostès disculpin, en consonància amb el vehicle que acaba d’estrenar i amb el qual manté amenes converses (el pròxim dia comentaré la qüestió, que em va impressionar, tal com m’acostuma a succeir amb aquests adelantos, com en dèiem abans, de caire tecnològic, que em sonen a màgia). La meva, en canvi, també a joc amb el meu utilitari més humil i antiquat –i mut–, era de les blau cel per fora i blanques per dins, per bé que sovint me les poso al revés, comprades en farmàcies i no en botigues de moda. Si no en gasto de les altres no és a causa del preu –crec que encara me les podria permetre–, ni per la peresa de rentar-les, sinó perquè no m’agraden. Ja em perdonaran: les trobo una mica pretensioses, un luxe superflu en un context com l’actual d’emergència sanitària, en què l’important és no contagiar-se, no pas lluir elegància i originalitat. Però és que som tan presumits...

A banda de menys segures o protectores, perquè em fa l’efecte que paren un pèl folgades, sense ajustar igual, sacrificant la prevenció en favor de l’estètica, les mascaretes de roba de colors amb dibuixos o algun missatge o bandera o l’escut d’un club de futbol o d’una unitat militar, com la de l’aguerrit Abascal, no em semblen només frívoles o que relativitzin el risc –ja sé que potser no és cert, però a cadascú li sembla el que li sembla–, sinó més pròpies del món de la llenceria que no del de la salut o l’ortopèdia, en comptes de tapaboques un tapaculs, una espècie de calces concebudes en realitat per ser portades no tant per sobre de la cara com per sota la bragueta.