Llum al cel, fosca a l'ànima

Com que aquest estiu covídic que ja està enllestit –no sabria dir si per sort o per dissort, preveient la tardor que ens espera– no he pogut veure gaire el mar, m’he dedicat a mirar el cel, que també és molt gran, llis i més o menys blau. De dia, els núvols. De nit, les estrelles. Sí, la nit estrellada, com el títol del cèlebre quadre de Vincent van Gogh, en l’original holandès De sterrennacht, una vista nocturna de Saint-Remy, en l’original occità Sant Romieg, que l’artista va pintar a l’oli en 1889, observant des d’una finestra del sanatori pròxim a l’esmentada vila provençal en què estava ingressat des de feia uns quants mesos, arran del trasbals neuròtic sofert durant la seva conflictiva convivència amb Paul Gauguin en una caseta llogada a la ciutat d’Arles, on perdria el senderi... i una orella.

Justament aquella tela, exhibida hores d’ara al MOMA de Nova York, inspiraria en 1971 una cançó a Don McLean, després d’haver-se llegit una biografia del genial pèl-roig turmentat, que seria enregistrada amb el títol de Vincent, però que gairebé tothom reconeix pel primer vers, Starry Night, que correspon al del mateix llenç en llengua anglesa: “Starry, starry night, paint your palette blue and gray...” Al llarg del text, el de la guitarra estableix un diàleg íntim amb el del pinzell, a qui commina a escrutar un dia d’estiu amb aquells seus ulls clars que coneixen la foscor de l’ànima. Ara entenc, li confessa el compositor, allò que intentaves dir-nos i com vas patir pel teu seny. Ras i curt: el pintor dels gira-sols no estava boig, els bojos eren –som?– els altres. Potser sí. Qui ho sap, això?

Setmanes enrere, el manuscrit de Starry Night era venut en una subhasta per 1,5 milions de dòlars. No el quadre, puntualitzo, sinó la lletra escrita a mà de la peça musical homònima. Catorze pàgines –en calien tantes, per extensa que sigui la composició?–, entenc que incloent paràgrafs ratllats, suprimits o desestimats. No deu ser massa, tenint en compte que per l’esborrany de l’altre gran èxit comercial de McLean, American pie, fa uns anys s’havien pagat ja 1,2 milions. I pensar que Van Gogh no va vendre ni una sola obra en vida! Posant-me una mica morbós, m’imagino quin dineral estarien alguns disposats a desembutxacar si mai se’n trobava la famosa orella, dissecada o en un pot de formol, com succeia abans amb les relíquies.