Aigua de (llarga) vida

Adoptades les mesures de prevenció oportunes –mascareta, distàncies corporals, hidroalcohol a raig–, tenint en compte que tot indica que ja tenim aquí la prevista i temuda segona onada vírica, dimecres de la setmana passada celebràvem a Bellvís la festa de centenari del senyor Antoni Salvia Salvany (quina combinació de cognoms tan eufònica), més conegut com a Tonet de cal Roiget, un renom genuí que a sobre rima. L’últim Tonet de tot Bellvís, segons feia notar un dels presents en un acte molt emotiu, celebrat al mig del carrer per les raons profilàctiques comentades al principi, si descomptem el gegantó batejat amb aquest mateix nom per l’activa colla gegantera local. Diminutiu de Ton, l’abreviació d’Anton, perquè ja se sap que en català els antropònims s’escurcen pel final (o s’hi escurçaven, en aquells vells temps en què els joves encara deien “tres quarts de set” i no pas “les set menys quart” o “les sis quaranta-cinc”), com Quim per Joaquim o Ció per Concepció, de Tonets n’hi havia hagut molts, al poble de les Sogues, igual que a tots els pobles: Tonet de ca l’Ambrós, Tonet de l’Aleandra, Tonet de cal Manco, Tonet de la Calçada, Tonet de la Francisca, Tonet de cal Cava, Tonet de cal Bades, Tonet de la Princesa... Aquests dos darrers sobrenoms m’encanten, gairebé tant com el redundant Tonet de cal Tonet, que em fa molta gràcia. La gegantona amb què forma parella l’alt Tonet amb faldilles es diu Sileta, un altre apel·latiu en perill d’extinció, abans freqüent en aquella localitat del Pla d’Urgell: Sileta de cal Duc, Sileta la Pelegrina (quina meravella), Sileta la Manxó, Sileta de cal Galet, Maria la Sileta, Sileta de l’Esquerra (aquesta deu ser dels meus...). Jo tenia un padrí anomenat Tonet, el pare de ma mare, per cert també d’Esquerra des de la fundació del partit en 1931, i longeu: va viure fins als 103 anys. En el centenari, Tonet del Roiget es manté en bona forma –cada dia fa flexions– i conserva el cap molt clar –juga sovint a la botifarra–, bon humor i la parla fluïda. Entre els participants a l’homenatge que van prendre la paraula i li portaven regals, l’uròleg Joan Flores, que va revelar el secret de la venturosa longevitat de l’home: un didalet de whisky després dels àpats. El seu obsequi era, en conseqüència, una ampolla de

destil·lat escocès. Per alguna cosa whisky en gaèlic significa aigua de vida.