Toc de cleda

No soc el primer ni seré l’últim a relacionar l’actual pandèmia amb les plagues que periòdicament assolaven el món conegut durant l’edat mitjana. En aquells segles foscos se succeïen epidèmies sens dubte més mortíferes, com la devastadora pesta negra, que no pas la Covid dels nostres dies, si bé no s’expandien –ni tampoc s’acabaven eradicant, en això confiem– amb la mateixa rapidesa que en un planeta globalitzat com el d’ara, en què les distàncies geogràfiques s’han reduït tantíssim (bé, parlant amb propietat, les distàncies són idèntiques, el que ha canviat substancialment és el temps emprat en recórrer-les). En consonància amb l’adscripció temporal que s’acostuma a adjudicar a aquelles malalties col·lectives d’origen ignot, que aleshores no eren encara atribuïdes a un contagi bacterial massiu sinó a causes misterioses i sovint estrafolàries –com encara fan avui dia alguns adeptes a les teories de la conspiració més inversemblants–, també les fórmules proposades des de l’autoritat competent per combatre-les mantenen inequívocs ressons medievals, com confinaments i tocs de queda. Per tant, o no sortir de casa si no és per una força major degudament acreditada o bé que a partir d’una hora en concret tothom es reclogui a la pròpia cleda, segons el diccionari un recinte delimitat amb canyes o fustes on es tanca el bestiar, per expressar-ho amb el llenguatge agropecuari que fa al cas, atès que no ens queda altre remei per sortir de tot això que captenir-nos com els disciplinats membres del ramat que som en el fons. Vull dir que enguany no caldrà esperar Nadal per veure cada ovella al seu corral... L’expressió toc de queda fa l’efecte que és un castellanisme, si bé ja arrelat a Catalunya, que alguns puristes pretenen arraconar en favor del gal·licisme cobrefoc, del francès couvre-feu, indicació del moment vespertí en què calia cobrir o apagar els focs de les llars, traspassat a l’italià com a coprifuoco i a l’anglès com a curfew. Amb un sentit similar, en català teníem també el tradicional seny de lladre o aquell altre repic de campanes denominat l’oració dels perduts, que vaig adoptar com a títol del meu primer llibre i amb el qual, en fer-se de nit, a Vallbona de les Monges i suposo que en altres indrets, intentaven

orientar cap al poble, enmig de la foscor, els pagesos tocatardans i qualsevol foraster extraviat pel terme.