Panellets, crisantems i virus

Novembre, ja. Novembre, només. El pas inexorable del temps, d’altres vegades motiu de plany, que molts trobem ara massa lent i voldríem veure accelerar-se, fins a arribar ben aviat a una primavera sana, amb miraculoses vacunes a l’abast. Però de moment ens enxampa aquí i així, coronant la segona onada de coronavirus, un Tots Sants en què enguany tindrem més al cap la salut dels vius que no el record d’aquells que ens han deixat. Un Tots Sants de panellets menys dolços que altres anys (a veure quin pastisser haurà conservat encara prou sentit de l’humor com per modelar-ne d’esfèrics amb els pinyons no pas incrustats plans a la massa d’ametlla ensucrada, sinó clavats per una punta, emulant la representació gràfica del maleït patogen). Un Tots Sants de no tanta afluència als cementiris, perquè no cal anar buscant allò que no tens, sobretot al mateix lloc on allò que si finalment ho enganxes et pot conduir. Segur que els nostres difunts ho comprendran, fins i tot comprendrien que aquest cop els féssim arribar les flors per missatger. “De chrysanthèmes en chrysantèmes, nos amitiés sont en partance”, comença aquella cançó tremenda de Jacques Brel que es titula J’arrive, traduïble més bé al català com ja vinc o vaig venint, en què es formula la terrible pregunta quàdruple de tots aquells que creuen enfrontar-se a una mort imminent, en especial si és prematura: “Mais pourquoi moi, pourquoi maintenant, pourquoi déjà et où aller?” Però per què a mi, per què ara, per què ja i on anar? Afirmava el poeta que l’abril és el més trist dels mesos, si bé jo diria que, del març ençà, tots ho han sigut bastant, de tristos, fins i tot l’agost, almenys per a mi, que al final vaig poder agafar-me una setmaneta de vacances, però amb tanta mala sort que quan érem per allà dalt prop del plat pays de Brel se’ns va espatllar el cotxe i la companyia d’assegurances ens va haver de repatriar, el vehicle en una grua i nosaltres en taxi. En fi, qui està de pega amb el nas ensopega, com diuen els valencians, tot i que normalment no al·ludeixen a l’apèndix nasal sinó al parell de gònades masculines que no esmentaré aquí pel seu nom col·loquial per si hi ha algun menor que ho estigui llegint (és broma, és clar: volia dir menor de noranta anys, perquè pocs joves llegeixen diaris).

Ara bé, toco ferro: mentre no m’ensopegui amb el virus de cara...