Des de Rússia amb desamor

Ja vaig explicar dijous que l’operació Volhov, que ara ens volen fer creure que no es diu així per una gesta militar de la División Azul en favor dels nazis sinó per una divinitat eslava (des de Rússia amb humor: n’hi ha que els tenen més grossos que el cavall d’un cosac), em va enxampar llegint una traducció recent al català d’El primer amor, de Turguénev, coincidència que em deu fer suspecte de russòfil, una condició actualment perillosa en algú de la ceba.

Doncs resulta que Ivan Turguénev va haver de patir també confinament domèstic, a la seva datxa de Spàsskoie, si bé no pas per culpa de cap epidèmia sinó d’un arrest domiciliari a causa de la necrològica del seu amic Gógol que va publicar a la premsa, el 1852, la qual va incomodar el règim tsarista. Un contratemps que l’impulsaria a exiliar-se per sempre a l’Europa occidental. De fet, l’autor de Pares i fills ja passava per ser el més europeu dels escriptors russos del seu temps. Més literari que no filosòfic, alguns col·legues com el mateix Dostoievski l’acusaven de traïdor a la pàtria. I Nabokov li retreia que mai va crear un sol personatge rus positiu. En canvi, a París s’entenia força amb Flaubert, Zola, Daudet, Goncourt i companyia. Quan va morir, el 1883, Guy de Maupassant escriuria sobre ell que “cap ànima va ser més oberta, més fina i més penetrant; cap talent més seductor; cap cor més lleial i més generós”. Està vist que ningú no és profeta a casa seva.

Les novel·les de Turguénev estan plenes de desenganys amorosos. El seu sentimentalisme és pessimista per excés de realisme, subratlla Tamara Djermanovic a l’epíleg del volum en qüestió. Tot i que l’amor és molt present en totes les seves obres, no hi ha cap relació que hi acabi bé. Ell mateix va ser, en aquest aspecte, bastant infeliç. Les dones dels seus llibres són despòtiques i despietades, tal com havia sigut sa mare, i l’única que reconeixia haver estimat de debò era una actriu i cantant casada, Pauline Viardot, que durant trenta anys va haver de compartir amb el marit.

Tampoc no li plaïa gaire la gent jove, que trobava irresponsable i egoista, tot i que encara no feien botellots, amuntegats i sense mascareta. “Oh, joventut, joventut”, exclama, “tens confiança i ets agosarada, i dius: Mireu, només visc jo! Però els teus dies passen i en tu tot s’esvaneix, com la cera sota el sol, com la neu...”