Al final és el verb

El coronavirus afecta el vocabulari. La malaltia desconeguda ens haurà si més no enriquit amb paraules noves no gaire pronunciades abans pel gruix de la població. Un fenomen produït també en l’àmbit dels verbs, sempre més complex, perquè costa poc empescar-se un substantiu, especialment en els vertiginosos temps actuals, però verbalitzar-lo requereix d’un grau superior d’inventiva i d’un període més llarg per adquirir carta de naturalesa, de primer en el lèxic d’especialistes i mitjans de comunicació, més tard entre els parlants comuns. Si al principi era el verb, com afirma l’evangeli segons sant Joan, en aquest cas el verb s’ha acabat concretant

a posteriori

, derivat d’algun terme científic. Confinar, rebrotar o cribar, per exemple, són expressions de què la majoria podíem intuir el significat, però fins fa nou mesos no solien aparèixer a les nostres converses. Tampoc no hauríem sigut capaços, si no eres viròleg o havies cursat estudis de medicina, de distingir entre una epidèmia i una pandèmia. Jo mateix encara no n’estic segur del tot, per bé que a hores d’ara ja em veuria amb cor d’explicar-ne la diferència sense por a fer el ridícul en una conversa de cafè, no tant per escrit en algun paper d’un mínim compromís.

Bona part d’aquests neologismes, insisteixo, sorgeixen dels sectors mèdics, que des de l’antiguitat han tingut la tendència a emprar un argot incomprensible per a la resta de mortals, igual que fan els jurídics, com una manera de marcar distància i preservar estatus. És el cas de quarantenar, que darrerament sento a tota hora entre els dirigents de la salut pública. Deu ser que resulta més ràpid de dir que “establir una quarantena”, per cert un equívoc lingüístic, perquè aquests aïllaments ja no duren quaranta dies, sinó catorze o segons com ja només deu.

Relacionat també amb el patogen, perquè és l’actitud a adoptar per no encomanar-se’n, heus aquí una altra fórmula verbal que de vegades he sentit en pobles del Segrià: paracomptar. Contracció de “parar compte” usada com si fos un únic vocable. “Que no has paracomptat?”, li pregunten a algú que acaba de caure. “A veure si paracomptes”. O bé: “S’ha contagiat perquè no paracomptava prou”. Malgrat tractar-se d’una genuïna i graciosa creació popular, no crec que arribi a figurar al diccionari, a diferència del quarantenar que em fa sagnar les oïdes.