Pluja d'hormones

Un any atziac com aquest 2020, que per sort aviat (no hi ha mal que duri un segle) dissoldrem en l’oblit que tot ho cura, o gairebé tot, com l’iboprufèn, i que s’ha revelat tan nociu per als tres pilars de l’existència humana, segons el cànon filosòfic establert en 1967 per Cristina y los Stop (segur que els més vells de la tribu encara recorden allò de “Tres cosas hay en la vida: salud, dinero y amor”), víctima la tercera d’una particular devastació causada per la pandèmia, tal com demostra l’increment d’un 26% de separacions matrimonials a Lleida respecte del mateix període de l’exercici anterior, a conseqüència del confinament primaveral, en concret uns 200 divorcis, això són dos centenars d’històries d’amor acabades en raons, com el rosari de l’aurora o la fira de Flix, que només hi va quedar un canyís, anava dient que un any tan nefast per als afers del cos, de la butxaca i sobretot del cor no podia acomiadar-se d’una altra manera que amb la mort del cantant romàntic per excel·lència, potser l’últim de debò, Armando Manzanero. Als 86, per culpa del virus.

De talla menuda que denotava la genètica maia (nascut a Mérida, península del Yucatán, on tres dècades enrere vaig poder constatar com se l’idolatrava, igual que a Los Panchos, que també eren de per allí), aspecte desvalgut i veu una mica esquerdada, aquell mexicà universal va compondre i interpretar 400 cançons, quasi totes boleros. Les melodies evocaven sovint Chopin o Txaikovski i altres grans noms del romanticisme musical del XIX. Les lletres eren monotemàtiques, d’un sentimentalisme edulcorat, pur almívar passional, des del seu primer disc, publicat en 1967 amb un títol que era tota una declaració d’intencions, i emocions, A mi amor... con mi amor, i això que l’home ja tenia 33 anys, una edat per començar a estar sobre avís o directament escamat en relació a determinades efusions afectives.

Sí, tal vegada afectives en excés, sensibleres, fregant la cursileria, però no menys efectives, si el seu propòsit era commoure els oients o balladors en parella més vulnerables a les sagetes de Cupid. Si m’ho permeten, el pròxim dia esbossaré una espècie d’anàlisi de textos, començant per la planyívola Esta tarde vi llover, que equipara humitat atmosfèrica amb humitat íntima. Xàfec d’hormones inherents a l’enamorament com dopamina, serotonina i oxitocina. Melancolia a raig.