El color dels cirerers

Vaig prometre’ls un breu comentari d’algunes lletres d’Armando Manzanero, cognom que rima amb bolero, mort de Covid l’última setmana de l’any vell. Desconeixia que encara fos viu, ja em disculparan la ignorància, i confio que també el to cursi dels textos tan poc elaborats o literaris amb què avui els faré perdre el temps, si bé malgrat la seva senzillesa, o per això mateix, a l’abast de la comprensió de tothom i susceptibles d’una identificació general, toquen la fibra més íntima de les persones dotades de sentiments, que som la majoria.

Comencem pel melangiós Esta tarde vi llover. Una prèvia: la pluja és romàntica? Hi ha qui troba que també ho és la boira. A Why try to change me now, Frank Sinatra expressava el seu sentimentalisme caminant sota l’aigua. I’m sentimental, so I walk in the rain. De manera que el protagonista del bolero de Manzanero, perdonin el rodolí, veu ploure, veu córrer gent, veu brillar un estel blau, veu arribar la tardor, veu com es petonegen dos ocells, i mentrestant ella no hi és ni fa l’efecte que se l’esperi, cosa que el té immers en un oceà de dubtes: “Yo no sé cuánto me quieres, si me extrañas o me engañas...”

A Adoro, l’Armando es declara rendit a la dona que és per a ell alhora lluna i sol, una mena de culte com l’imposat a l’antic Egipte pel faraó Akhenaton, que esdevé veneració incondicional i quasi panteista del fulgor dels seus ulls, de la seda de les mans, de la dolçor dels llavis, de la forma de somriure i caminar, de sospirar, de parlar, fins i tot –fregant el masoquisme– del “modo en que a veces me riñes”.

Entre els aprenentatges rebuts de l’estimada a Contigo aprendí s’esmenten que una setmana té més de set dies (?), que en qualsevol instant podem deixar aquest món i com albirar llum al costat fosc de la lluna. Finalment, Somos novios enumera els elements constitutius d’una relació de parella ideal: sentir mutu amor profund, besar-se, desitjar-se, enfadar-se sense motiu o raó i mantenir un “cariño limpio y puro”, que segons sembla no resulta contradictori amb la voluntat de buscar el moment més fosc per fer-se “el más dulce de los besos” i recordar de quin color són els cirerers. De quin, per cert? Les cireres sí que les evoquem vermelles, però els arbres on creixen canvien

a cada estació. Ja és prou que, dient-se Manzanero, no s’hagués referit al color de les pomeres.